L'hamadríade del violí


Obra:L'hamadríade del violí (p. 2, 4, 6, 8 i 10)
Municipi:El Vendrell

testing image

L'Hamadríade del Violí

Una escultura de Fenosa

 

Bella hamadríade,

en els teus braços, espatlla i si

acotxadora d'un violí,

¿sols en parença sones tan fi

per a una nova secreta oïda

ara en els nostres ulls assolida?

¿I, de mirar-te, pren embranzida

alguna música que ve de mi?

Ets arbre, l'ésser que un cant trastoca,

i retirances prens d'immortal.

Les teves cames són dins la soca.

És el teu ventre son vegetal,

oh nomes viva de sina endalt!

Damunt la teva cinta indistinta,

tota l'escorça de nou es pinta

amb comes roses i amb ulls de cel;

i si topessis amb ta mirada

donzell fent via per la centrada,

tu, malcontenta ja de ta rel

i adés ardida i adés poruga,

exiliada del teu descans,

respiraries feble i feixuga

i es dreçarien tos pits infants.

Però menysprees tota mudança

i en tu s'amaga ton pur esment.

Ton coll, tos braços, ton si dorment,

en replegant-se

manyagament,

l'ordre desvetllen d'unes sonores

veus encantades, i sols adores

d'una joguina de fusta el plany.

I s'hi concerten murmuradores

fresses de rama, sospirs de tany.

L'arbre que fores

és arbre encara, com era antany.

Si, fulles vives, tes mans són franques,

el cap inclines, les celles tanques,

que a tu mateixa només respons;

plegues els braços, tes dues branques,

per emparar-hi ton niu de sons.

I en la lliscada de la cantúria,

emplena l'antre de la boscúria

la cantadissa d'ocells i fonts.

Bella hamadríade

del violí,

de tots remota, secreta en mi!

En volent heure't una abraçada

recularia malaguanyada,

i la besada

mai els teus llavis no sap collir,

 

oh fusta i càntic que un déu junyí!