testing image

Alfons Maseras, l'autor de Deliri, Edmond, Ildaríbal, La fi d'un idili, La conversió de Leucaionia i, sobretot, La llàntia encesa, era professor de l'Escola del Treball de la Mancomunitat, de la qual fou acomiadat quan Primo de Rivera, que havia comptat amb les simpaties i el suport de la Lliga Regionalista, va trair aquesta i Catalunya, desencadenant l'ofensiva contra tota l'obra cultural acomplerta a casa nostra. En realitat, va seguir l'exemple de tots els dictadors militars a Espanya, és a dir, llançar-se a fons contra la llengua i l'espiritualitat catalanes i posar en marxa una gran empresa de «castellanització» del nostre país.

Quan Cambó s'adonà del seu error en jutjar i tractar Primo de Rivera de «querido amigo» va decidir, amb una colla de catalans adinerats, de muntar a París la redacció d'un periòdic redactat en francès, que es diria «Le Courrier Catalán», destinat a divulgar l'obra nefasta del dic­tador espanyol contra Catalunya. I com que Maseras escrivia molt bé en francès —car havia estat durant la guerra 1914-18 corrector de proves de «Le Fígaro», i tenia molt bones relacions entre els intel·lectuals francesos—, varen encarregar-lo de la direcció de l'esmentat periòdic. L'any 1925 jo vaig ésser-ne secretari de redacció tenint, aleshores, l'oportunitat de conèixer Maseras molt íntimament.

Maseras es preocupava molt de mantenir el seu prestigi de figura de la intel·lectualitat catalana. Seguia col·laborant a «La Veu de Catalunya» amb articles estrictament literaris i treballava, sense parar, component poemes i escrivint prosa, gairebé sempre refinada i preciosa.

Vivia en un hotelet del Barri Llatí i menjava a la cèlebre «Pensión Labeur», prop de la plaça St.-Michel, on s'havien subalimentat durant molts anys els grans poetes francesos, de Verlaine a Mallarmé. I sovint anava a les «penyes» de «La Rotonde» o als concerts dels «Cent Homes» de Fontbernat i admirava, respectuosament Macià aleshores a Colombes, tot i que, políticament, no era sant de la seva devoció i al que considerava un il·luminat.

Sense fer política «interior» catalana, era de «La Veu», diari inspirat per Cambó, al que admirava molt, però quan els fets de Prats de Molló va redactar notes i articles per la premsa francesa en defensa dels detinguts i elogiant la figura de Macià (que ell anomenava sempre «Don Francesc»).

I ara van unes anècdotes, rigorosament inèdites i, ja no cal dir, autèntiques, relatives a Alfons Maseras i que un dia podran enriquir la biografia que aquesta figura ca­talana mereix, malgrat l'oblit aparent en què se'l té a Ca­talunya.

Sovint em demanava d'acompanyar-lo a veure grans personatges de les lletres franceses, d'aquells que sortien cada dia a «Comedia» o a «Les Nouvelles littéraires», setmanaris en els quals col·laborava, i això era important per a Catalunya.

I em deia:

—Us presentaré com a secretari meu, per tal de donar més prestigi a la meva personalitat de director de «Le Courrier Catalán».

Jo em deixava fer perquè el perdonava de la seva vanitat infantil d'homme de lettres i esperava l'efecte que faria la meva presentació a la comtessa de Noailles, o a madame Aurora Sand, néta de la cèlebre escriptora. I el mon secrétaire, senyalant-me a mi, seguit d'una reverèn­cia meva el més versallesca possible, quedaven sempre molt reeixits.

Un dia va venir a París el poeta Carles Riba amb la seva esposa i En Maseras es desfeia per obsequiar-los. Naturalment que el truc del «secretari particular» només l'utilitzava per a personalitats franceses, però m'associà al seguici de Carles Riba com a secretari de redacció de «Le Courrier Catalán» i com a compatriota.

I recordo que una nit vàrem anar a un cabaret de chansonniers del Barri Llatí on l'artista de torn, com se sol fer en aquests teatrets íntims, tenia el costum de fer bromes caricaturals amb els clients que anaven entrant, sense que aquests tinguessin mai el mal gust d'enfadar-s'hi perquè al cap d'una estona també reien dels que anirien entrant després.

No és cap secret de dir que Carles Riba era físicament petit, molt més petit que la seva esposa, Clementina Arderiu, que era de talla normal. Quan anàvem entrant al ca­baret, un per un, la senyora Riba anava al davant, seguida per Maseras i aquest, de Carles Riba. Jo era el darrer.

Aleshores el chansonnier va parar i en entrar la senyora Riba va dir:

Voilà, madame.

En entrar seguidament Maseras va dir:

Voilà, monsieur.

I en entrar Riba, tan petitet, va afegir:

Et voilá le bebé.

Tots vàrem riure molt i el que més bé s'ho va prendre fou Riba.