Vaig seguir el camí i vaig arribar davant de la casa d'en Car­los...


Municipi:Calafell

testing image

Vaig seguir el camí i vaig arribar davant de la casa d'en Car­los. Estava tancada i barrada, amb la porta pintada de blau marí. I damunt, la gran tribuna portada de les Canàries pel seu pare i que dóna una personalitat específica a una casa que no havia estat, en els orígens, més que una botiga de pescadors. Potser sí que, per primera vegada en aquell passeig, vaig sentir un estremiment, vague i llunyà, com si vingués d'un món antic, perdut: era el record dels amics que amb els anys havien passat avall.

Per a nosaltres, vull dir els amics, aquella casa i encara més la platja del davant, i fins i tot la mar, pertanyien a en Carlos, que les havia fet seves tot descrivint-les. Calafell era el mite de la in­fància feliç. Diu, al primer volum de les seves memòries: «Cala­fell era el paisaje y la historia de donde procedían todos mis se­cretos y las recetas particulares de mi modo personal de existir. Ahora, además, tras los años de extrañamiento y de metamorfosis de la infancia que fueron los de la guerra civil, y cuando, entradas las cosas en una nueva rutina, la ausencia del padre se hacía pa­tente en toda su significación, Calafell se convertía en un lugar litúrgico del culto al padre desaparecido».