A Calafell, en Carlos es transformava...


Municipi:Calafell

testing image

A Calafell, en Carlos es transformava. Venint de la ciutat, on s'havien de guardar les quatre normes bàsiques de l'educació burgesa, era com si es desclassés: es convertia en una mena de mariner que no exercia professionalment, però que n'exhibia des de la vestimenta fins al vocabulari fent-se a la mar amb la seva vela llatina. Si en algun lloc era feliç era, justament a Calafell. Aquest transformisme —de vestuari, d'ofici o, fins i tot, de classe social— el completava amb diverses formes d'exhibicionisme, des del propi cos —prim però nerviüt, bru de moltes hores de sol i amb una barba petita aferrada al mentó— fins a una sèrie de números més o menys estudiats destinats a épater el visitant o l'interlocutor.

D'exhibicions n'hi havia de tota mena. La més innocent i ha­bitual —i que li agradava molt— era senzillament sorpresiva. Si un visitant arribava a casa seva i no veia ningú a l'entrada, el més normal era que fes un crit per veure si apareixia algú. Si hi havia sort, era el mateix Carlos que treia el cap per la balconada del pri­mer pis i amb la veu una mica ronca deia: «Ja baixo». I baixava immediatament, vull dir, que saltava des de la barana del balcó i en un segon es plantava al costat del visitant que no l'esperava allí i que el mirava, esblaimat, tot preguntant-li si s'havia fet mal. No, no passava res. La sorra de la platja, que en aquells temps arribava al llindar de la porta de la casa, feia de coixí. Fins que un dia van construir el passeig i es va acabar el brillant exercici acrobàtic.