Sant Carles té, efectivament...


Comarca:Montsià

testing image

Sant Carles té, efectivament, un caire neoclàssic de Carles III, per un no sé què de l'estructura urbanística que la fa molt diferent de qualsevol altra població marinera catalana. De fet, d'esquena al port no sembla una ciutat marinera sinó una població de l'interior. Fins i tot al port passen coses estranyes: els mariners van calçats, porten espardenyes. No crec, diu el Ramon Moreno, que arribin al cas dels mariners de la Costa —la costa de l'Empordà s'anomena en aquests paratges simplement la Costa, sense emprar la denominació grotesca de Costa Brava—, que fins i tot les embarquen. Malgrat que aquí, de mariners, n'hi ha hagut sempre. Quan d'això se'n deia, en àrab, quelcom com la Ràbida, ja hi havia, segurament, llagostiners que pescaven amb peces molt semblants a les actuals i probablement navegaven en llaguts a l'africana, amb el pal aplomat cap a la popa. Hi havia pescadors quan Berenguer IV cedí l'indret als templers i ja hi havia segurament un canal de comunicació amb l'Ebre que feia del golf el port de Tortosa cara a migjorn i a llevant. Quan els templers van ser substituïts pels cavallers de Sant Joan de Jerusalem, el golf devia tenir una certa correspondència amb l'illa de Rodes. És temptador imaginar que quan, en els segles XIV i XV, els catalans, aliats a l'orde de Sant Joan, practicaren l'últim comerç d'esclaus del Mediterrani —dels esclaus blancs que els cavallers caçaven a les costes d'Orient i els catalans venien, sobretot a Itàlia—, per aquest port poden haver passat búlgars, anatolis i dacis carregats de cadenes.