Sant Carles de la Ràpita, el meu poble...


Indret:La Torreta
Comarca:Montsià

testing image

Sant Carles de la Ràpita, el meu poble, està situat a la vora de la mar, prop de l'Ebre, en el límit occidental de la ribera. A l'esquena té el Montsià. El Montsià el guarda dels vents del nord; li avança les nits i, amb la forma dels seus  cims, serveix de guia als seus mariners.

Tots els estius,  des de  fa alguns anys,  torno a Sant Carles.  No  sé  quina misteriosa  necessitat m'ha portat finalment als camps, als records de la meva infància; només sé que aquest retorn anual s'ha fet d'any en any més irresistible.

Enfront  de  Sant  Carles  s'aixeca  una  muntanyeta,  La Guardiola,  amb una torre ruïnosa al capdamunt.  Aquesta torre, al poble l'anomenen La Torreta, servia en temps de la pirateria per vigilar les entrades del port i avisar en casos de perill. Avui en dia es troba en estat ruïnós. Moltes vegades, bé pel mati, bé per la tarda, he pujat a aquesta alçada.

Des  de  La  Torreta  es  contempla  en vast  panorama  tot l'escenari on va transcórrer la meva  infància.  La mar s'obre davant dels ulls en una ampla visió; a la dreta es veu el Montsià, altíssim, allunyant-se paral·lel al mar, per morir no lluny en ràpid descens davant de les Cases d'Alcanar; entre el Montsià i la mar, la cinta blanca de la carretera s'allunya a través dels horts  i els  conreus d'olivera. Allà, lluny, en dies molt clars, puc veure la silueta de Peníscola, dibuixada dins de la mar.

Pel  cantó oposat es descobreix l'ampla extensió de  la ribera, veig les masies i els caserius sembrats en tota la seva extensió; els canals i els estanys, entre el to daurat dels arrossars i de lluny l'Ebre, com una cinta brillant, descrivint corbes  pel mig  de la immensa vall, camí de la mar»

Prop del riu, un braç de terra penetra per les aigües, avança en una àmplia corba enfront de Sant Carles.

La mar, dintre d'aquest braç de terra forma una immensa badia.  Les aigües estan quietes;  la seva respiració és mansa i tranquil·la, com un lleu alenar, com una tènue mort de les onades a la vora. Els colors de l'aigua,  sempre bellíssims,  sobre  una  suavitat  gairebé  irreal,  canvien contínuament segons el vent, segons el color del cel que s'hi reflecteix i segons la profunditat de l'aigua, sempre escassa,  que  forma amb els  seus  jocs diversos el més meravellós dels espectacles.

Aquí i allà, per la badia, es veuen les barques de pesca, amb  les  veles  llatines  avançant  lentament,  al  cel,  a l'horitzó, voguen uns núvols lleugers; al mar, es veuen córrer les seves ombres sobre la superfície llisa.

Aquí,  als meus peus,  a tocar de la meva mà, veig Sant Carles. És un matí clar,  després de la pluja. El poble apareix límpid, obert, visibles els més petits detalls. Des d'aquí veig l'ampla  alameda,  alameda sense aubes.  Veig l'oberta plaça formant quasi una creu amb l'alameda; els amples carrers que porten a la mar, la torre de l'església, les fàbriques, el port.