A prop d'allí, i a la part oposada...


Obra:Terres de l'Ebre (p. 46-48)
Comarca:Montsià

testing image

A prop d'allí, i a la part oposada, s'albirava Sant Carles de la Ràpita, el poblet clar entre la mar i la muntanya, col·locat amb tanta justesa, que les cases entraven a la mar i ascendien per la muntanya. A la vora mateixa del poble el Montsià aixecava la seva massa imposant i llançava els seus cims multiformes devers Amposta, com en una gegantina cavalcada que abans d'arribar al seu destí haguessin deturat violentament i deixat immobilitzada al mig del pla, petrificada, en un desordre tumultuós.

No lluny d'allí, cap a la banda del mar, veia la «Casa Blanca». El vast edifici alçava la seva massa per damunt dels senillars, visible només en la part alta, amb les dues xemeneies simètriques. En un temps no llunyà, la «Casa Blanca», amb els amples terrenys que l'envolten, havia pertangut a una Companyia anglesa, que emprengué endebades la tasca de sanejar els erms i posar aquelles terres en conreu. La «Casa Blanca» aquells dies havia estat el centre d'una febrosa activitat. Una gran multitud de treballadors s'agitaven incessantment pels seus patis i per les seves sales espaioses í humides, mentre les xemeneies fumejaven sense parar amb el fum de les cuines. S'havien efectuat instal·lacions de drenatge en els pantans, les bombes potents enfonsaven els seus braços en els fondals per extreure'n les aigües fangoses. A punta d'alba es començava la tasca: els motors alçaven en el silenci l'estrèpit de la seva poderosa palpitació, i els treballadors s'escampaven pels camps amb les dalles i les màquines esbancadores. A migdia s'aplegaven tots a menjar al pati espaiós que s'obria darrera de la casa, tan gran, que s'hi podien celebrar curses de bous. A la tarda tornaven al treball; se sentia novament l'ample trepidar dels motors, dilatant-se en el silenci, i que ja no finia fins a la nit, entre l'incessant anar i venir dels treballadors.

Actualment estava tot abandonat. L'empresa fracassà. Les entrades del mar malmeteren els tendres conreus; les màquines quedaren abandonades, cobertes de rovell i mig enterrades en els llims i la xisca i l'espadanya envaïren de nou aquells camps. Com a únic record restaven la «Casa Blanca», alçant les seves dues xemeneies simètriques i emblanquinades contra el fons ombriu de la serra, i la fossa d'un dels enginyers i la seva esposa, que moriren allí i allí foren enterrats tots dos, en un breu clos de salzes a la vora del desaigua.

Molt a prop de la «Casa Blanca» el pensament de Joan es deturà en el lloc que guardava els records de la seva infantesa: la masia, també abandonada, amb l'eucaliptus al davant i amb les eres on havia jugat de petit. Evocà aquells paratges, amats per tants records, i la «Casa Blanca», on, encara un marrec i acompanyant el seu pare, s'havia aturat tantes voltes a parlar amb el guardià; veié amb el pensament les màquines cobertes de rovell que emergien ací i allà al mig del prat, i veié el desaigüe per on es deixaren portar tan sovint corrent avall amb el barquet; veié també els sepulcres de l'anglesa rossa i el seu marit, que de l'Anglaterra llunyana vingueren a dormir el seu últim son en aquell racó de Catalunya. Les tombes s'albiraven entre la verdor, en dues construccions bessones, que pogueren veure's durant molt de temps. Poc després d'haver-los enterrats, entre els camperols començà a córrer, no se sap com, que el matrimoni havia estat enterrat amb les seves joies, i una nit les tombes foren profanades, i els cadàvers trets de llurs nínxols i deixats a fora a la intempèrie. Aquest record portà a la memòria de Joan la seva mare, ànima pietosa i senzilla, feta d'humilitats i sacrificis, que, horroritzada d'aquell sacrilegi, no cessava de pregar Déu que els preservés del càstig del Cel, que, segons ella, havia de caure necessàriament sobre tots. L'evocava, a la vora del foc, en les nits de tempesta, les nits ventoses i brúfoles favorables al caçador. El pare, aquelles nits, es vestia la gruixuda garibaldina de llana, s'enfonsava la gorra de pell de conill, amb orelleres, prenia l'escopeta i se n'anava a caçar pels estanys. Ells, aleshores, es quedaven tots sols a la masia; encenien el foc sota l'ampla xemeneia i, asseguts davant la flama, escoltaven la veu de la mare, que els referia històries del passat i velles llegendes, mentre a fora el vent batia contra portes i finestres i aixecava una remor profunda sobre el senillar. Eren els dies que, a l'hora de menjar, es reunien tots els germans amb el pare i la mare entorn de l'ampla taula familiar i es barallaven entre ells per qui tenia el plat més ple o la millor tallada, fins que feien enfadar el vell. Bastava aleshores una sola mirada d'ell perquè tots callessin a l'acte i agafés cadascú el seu plat i acabés de menjar sense gosar a penes alçar la vista.