Quan —i ja fa bastants anys— per aqueixes comarques de la Ribera...


Municipi:Amposta
Comarca:Montsià

testing image

Quan —i ja fa bastants anys— per aqueixes comarques de la Ribera no hi havia encara carreteres, l'Ebre era un gran camí, una pista d'aigua per on navegaven els llaguts, amunt i avall, portant gent i mercaderia. De Mequinensa a Tortosa, l'Ebre era un riu navegable. A Mequinensa els llaguts carregaven olives, quan n'era temps, i carbó de les mines tot l'any. El carbó el deixaven a Flix, centre fabril des de fa més de mig segle, i les olives a Móra. Ací els molins i els premsots transformaven les olives en oli i aquest oli era baixat pels llaguts a Tortosa, dins unes grans bótes emblanquinades amb calç. L'emblanquinat no era pas per fer bonic, sinó per raons de conveniència. L'oli val una fortuna —l'oli de la Ribera és finíssim i conegut arreu del món—, i una taca d'oli sobre el blanc de la calç, quan una bóta se'n va, es veu de seguida. Els llaguts pujaven de Tortosa carregats d'arròs, de taronges i de sal de les salines de Sant Carles de la Ràpita, articles que anaven deixant per tots aquells pobles. Era un comerç que representava una riquesa important i tot es feia per l'Ebre gràcies als llaguts. D'altra banda, és molt bonic veure baixar un llagut pel riu. Dóna una imatge de tanta visualitat, que sembla irreal degut al silenci. De la popa de l'embarcació surt una mica de fum del caliquenyo del patró, que timoneja, dret, l'arjau entre les cames. Els tripulants descansen sobre la càrrega —bótes o sacs— de panxa al sol. De vegades, al mig mateix del llagut es veu la silueta d'un cavall o d'una mula. Gairebé sempre, també, a la punta de proa hi ha un gos que es mira a l'aigua, immòbil completament, com un mascarot de vella galera. No se sent cap soroll, cap trepidació, cap veu. A contrallum, el llagut sembla lliscar, reflectit sota l'aigua platejada, estranyament vaporós com un vaixell-fantasma d'èpoques remotes.