1939


Obra:La dansada (p. 154-156)
Municipi:Gandesa
Comarca:Terra Alta

testing image

1939

 

Cada any, el segon diumenge després de Pasqua Florida, baixàvem a la Fontcalda en processó. El primer després de la guerra, vaig baixar la costa a peu, tal com li ho havia promès a la Mare de Déu si el meu germà se salvava.

La processó va sortir, com sempre, negra nit. Aquell any no van tocar les campanes perquè les havien foses per fer-ne armaments. Ni la més grossa i vella van respectar; aquella que havia acompanyat amb els seus tocs tota la meva infantesa, tota la meva joventut, vés a saber on havia anat a parar, potser era enterrada en el cor d'algun gandesà en forma de metralla!

Els escolanets sí que van sortir, com si res no hagués passat, tocant les campanetes i cridant com és costum:

—A la Fontcalda, a la Fontcalda!

Negra nit ens posàvem a caminar carretera de Tortosa endavant, cara a Pàndols. Clarejava el dia quan entràvem al camí i ens aturàvem al peiró, a resar les tres avemaries. Ningú no hi havia reposat la creu i allà era el fitó buit, escapçat, en companyia dels xiprers, un munyó mutilat que acusava els caminants amb el silenci deis vençuts.

La processó es va desfer i vam continuar avançant en colles silencioses. Tota l'antiga alegria semblava haver-se esvaït amb les canonades que feia poc ressonaven per aquestes afraus. Quan pensava en tots els homes fets i drets, plens de vida i de coratge, que s'havien dessagnat per aquest mateix matollar, tota jo m'esgarrifava. Déu meu, pietat!

Com un penitent recorria el camí, tantes vegades resseguit abans enmig de gatzara. El dia anava avançant, tan silenciós com nosaltres, i la claror dels primers raigs de sol tocaven desesmats la cresta dels Volandins. Jo no ho veia, només mirava a terra, al camí malmès per tants combats, per tanta desolació. Ni la vista, bellíssima, de la vall del Frare, tot de muntanyes blaves al fons i l'Agulla de Bot, afuada, alçant-se cap al cel, al davant, ni el Frare encaputxat, rigidesa de pedra feta llegenda enmig de la seva vall, aconseguí treure'm del meu encaparrament, de la meva angúnia. Passant el coll d'en Canà no jugava, com altres vegades, a endevinar, més que no pas veure, entre boires imprecises, la cinta lluent de l'Ebre camí del mar, el Delta dilatat i el Mediterrani tancant l'horitzó llunyaníssim. No veia res. No desitjava res.

Al cap de la costa vaig aguaitar per veure, al fons de la vall recollida del Canaletes, l'ermita. Encara eren dretes les parets enfosquides i vaig donar-ne gràcies a Déu. Després em vaig treure les espardenyes i les vaig agafar a la mà, les vetes pengim-penjam em marcaven el compàs: ara una passa, ara una altra, en un viacrucis dolorós sobre el pedruscall que es clavava sense misericòrdia a la planta dels meus peus delicats, avesats a anar calçats i al terra planer.

No me'n queixava. Avançava estoicament, rígidament, sense afanyar-me ni una mica, ni alentir-me, que ni per presses absurdes havia de restar-li un bri al meu patiment, ni per un inútil desig de perfecció, allargar un minut més aquell suplici.

—Més va patir Jesús a la creu!

I baixava jo, costa avall, un revolt, un altre revolt, un altre revolt. Pins remorosos, ocells que saludaven el nou dia, cercet matiner, sentors de romer i d'espígol, de te i de timó, res no veia, res no olorava, res no sentia, sinó els meus peus, com si tot el meu cos, tota la meva ment, tota la meva voluntat, el meu ser i pensar, s'hagués concentrat en aquella part del meu cos i, cosa estranya, tots els altres sofriments: mort del meu pare, pèrdua de la meva joventut, records punyents d'aquella horrible guerra, semblaven fondre's i diluir-se en aquell agut dolor corporal. Tota jo m'havia convertit en uns peus immensos que arrossegaven tot el patiment del món, tota la seva misèria.

Vaig entrar a l'ermita enmig dels altres peregrins, no vaig veure les parets renegrides per l'incendi, ni la manca de bancs que havien desaparegut calcinats per la flama sacrílega, ni l'altar buit, sense la imatge secular de la Verge. No veia res perquè un riu de llàgrimes em privava de fer-ho. Vaig seure a terra i vaig esclafir en sanglots.

Després, als xorros, l'aigua tèbia, sanitosa, miraculosa, em va retornar i tot el meu dolor es va dissoldre com la boira matinera i desaparegué. I amb ell, com una crosta de sutge, va fugir també la brutícia interior que duia acumulada i em vaig sentit altre cop neta i purificada. Com una verge.