A l'estiu, com que tothom és als prats...


Obra:Jardins ignorats (p. 83-84)
Municipi:Alcanar
Comarca:Montsià

testing image

A l'estiu, com que tothom és als prats, a les terres de secà no hi ha ningú. El paisatge era feréstec i solitari, però malgrat això se'l trobava recerós i familiar. Hom no s'hi sentia estranger dins la seva austeritat i la seva cal­ma. Del Montsiá pròxim baixaven graonadament les fondalades que anaven a morir amb dolcesa a la mateixa costa; les masses rocoses, grises i vermelles, s'enlairaven per damunt dels vessants nerviüts que en formaven el sócol i els contraforts. D'altitud modesta en l'absolut, oscil·lant entre els set-cents i vuit-cents metres, la seva constitució abrupta de clara característica muntanyenca, la seva proximitat al mar i els seu paral·lelisme amb la costa conferien al Montsià l'aspecte d'un veritable gegant. Als seus peus hom s'hi sentia aixoplugat, acollit. Les seves amples i potents espatlles protegien els jardins canareus dels forts vents del Nord i de les excessives frescors hivernals de la conca de l'Ebre. Els canareus li pagaven bé aquesta protecció. Allí on la rella o l'aixada podien entrar, la terra era cultivada. Era un treball d'hivern, quan les feines dels prats obrien una treva en llurs exigències. Les maleses eren arrabassades i se'n feien gavells per a ado­bar la terra. Amb la pedra, que no mancava, es construïen els marges per a sostenir les precioses terres en bandes més o menys estretes segons la declivitat de la serra, però suficients per a plantar-hi una filera d'arbres o dos rengs de vinya. Així eren convertits aquests erms serrats en terres cultivables, amb marges escalonats que prenien l'aspecte de les audacioses i monumentals graonades dels temples antics. Aquest treball de titans donava la idea d'una raça forta, laboriosa i tenaç.