Fellini


Obra:Cal·lípolis (p. s.p)
Municipi:Tarragona
Comarca:Tarragonès

testing image

Fellini

 

Són les sis del dematí i he quedat amb Fellini a la plaça del Fòrum. No sé què dimoni deu voler aquest reconsagrat romà, però he de confessar que me les temo. Sec, esperant, com sec cada dia, en un dels bancs de pedra, d'esquena al bar València, amb un cartó sota el cul perquè no m'agafi el fred. És un dissabte clar del mes de març i les parades de fruita i verdura, i les venedores d'alls, i les fileres de plançons amb el pa de terra humit m'han anat envoltant mentre dormia. Sempre em desperto quan ja està tot ple i el Nesto de Vinaròs m'allarga una taronja com una síndria. La Cucales se m'ha plantat davant amb la seva mira­da de bèstia esporuguida, però no em gosarà dir que la convidi. I què cony l'he de convidar si és més rica que Rotxill, aquest gau de dona! De duro en duro ha anat fent una fortuna i com que la manté una monja que és germana del que passa per ser el seu marit, però que no ho és, perquè jo sé bé que aquest pitofi té la pròpia a cal loquero i la mon­ja, que és una santa de debò, això sí, les coses clares, fa com qui no sap res i resa tot el dia perquè el seu germà no begui i engegui a pasturar aquesta clòfia, que és més bruta que una garsa i no fa més que pidolar i a més a més lladrona, que això ja ho deia el Quico Llarg  Déu l'hagi perdonat quan va dinyar-la, com si fos ara: "Alerta amb aquella puçàpia que viu amb el Marraco, que té tres mans amb deu dits cada una". Ell ja ho sabia perquè era amic de l'Orellut, que treballa a l'Ajuntament i passa la contribució per les cases des de fa més de vint anys, quan va tenir l'accident per una sobrecàrrega i ja no va poder fer més d'home bala al círcol dels Xurapis, tan bé que resultava amb el seu cosset arronyacat però fortitxó i un bigotàs cargolat amb estenalles. Així que ho sé del cert i via, pelendengo, no te'm quedis mirant així com si fos el sant Cristo de la seu, circula! És que potser no saps qui sóc? Em diuen Sòcrates, guapa, i m'estic esperant un senyor que es diu Fellini, tu no el coneixes perquè no tens ni mica de cultura. Hem quedat a les set però veig que deuen ser les vuit tocades perquè ja arriba aquesta mamelluda de la Sara, algun dia li tocaran a terra, no sé què li deu fer el seu marit, tan poqueta cosa que aparenta, amb el seu posat de sifilític obedient cagamandúrries. Ah, i mi-te'l, aquí tenim el Sonso amb els números penjant de la solapa, la maneta girada, l'ull esborneiat i l'armilla plena de llànties com el davantal de la Xota. Quin pelitraco, la Xota! Despús-ahir es va picar les crestes amb el cirer perquè va dir que la mirava de mal ull, però què recontre l'havia de mirar aquell vedellot arrossinat més alt que el Gurugú i carregat d'espatlles si no té més vista que per la marededeueta del Roser penjada a la capella i voltada de llumetes. Ella passava pel davant de la botiga amb aquells aires que es dóna de sultana, repintada de llavis fins a sota mateix del nas per tapar-se les arrues, i es veu que ell guaitava de darrere les candeles amb les ulleres de mirar de lluny. Doncs resul­ta que ella li va entrar a dins i va començar a cridar com una esperitada, però ell no va pas acovardir-se i en un cop de mal geni va pegar-li amb un ciri pasqual al mig de la barretera. I ja hi vam ser! Allí es va armar un sagramental de mil dimonis i malament hauria anat la cosa, per a l'un i per a l'altra, si no hagués vingut la carnissera pigalluda amb el tallant i aquella veu de carraca que et deixa glaçat només que digui un ai. Al cap de mig minut tothom s'havia reunit a la porta i comentava el cas. Recordo que hi havia el Gutxo, que és un ensumabatusses i sempre fa un, quan s'anuncia una estomacada, encara que aquí no va venir el cas d'intervenir i va haver-se de conformar a fer palica amb mossèn Tau, l'home amb més caspa des de la plaça de les Cols a cal Tòfol comptant els dies que els matalassers s'hi troben, només superat per la Carme Pelangra en pau reposi, mentre vivia. Es va morir aquí al davant mateix, un dia de pluja que tothom recordarà perquè el carrer de la Merceria i la baixada del Patriarca i tot per aquests racons era ple de banderes de colors i de ramells penjats a les arcades salpiconats amb flors de paper pinotxo. La Carme Pelangra no s'aguantava dreta perquè havia tingut un mal dolent i anava tota cargolada, semblava com a plena d'un esperit maligne, poruga i tremolosa, amb la boca torta i el coll entregirat. Va relliscar perquè anava distreta remenant dins una panera que duia roba vella que algú li havia donat i va petar de clatell en aquest mateix banc, llavors va començar a sonar una música, que es veu que no se n'havien adonat, i la gent es va posar a ballar un bolero sense veure la vella Pelangra com anava acabant-se. Jo ho vaig veure perquè aquell dia també era aquí. M'estava en aquest mateix banc perquè havia quedat amb Fellini, però al final no va venir. Avui també havia de fer cap, a les set em sembla, però aviat serà migdia i Fellini no arriba. Noto que és migdia perquè el sol ja toca de ple a tota la plaça i els colors de les parades són ara més vius que abans i aquesta paret de pedra vella i porosa s'ha cobert de petites ombres, i totes les olors del mercat s'han barrejat amb la fresca del llorer amb què ahir vaig adormir-me. Si Fellini no arriba hauré d'anar-me'n, a veure si el Bollo em dóna un plat de caldo o un pit de gallina o un xoriço escaldat. No sé què fa aquest home que sempre m'enreda i al final no vé.