Cançó de setembre



Aquest poema de Carles Riba, seguint una tradició molt noucentista de complementació del món de la plàstica i la literatura, que ha tingut continuïtat fins als nostres dies, està inspirat a partir d'un gravat de Josep Monpou dedicat a la verema. Va ser escrit en els darrers anys de vida del poeta i hi apunta un canvi substancial en l'estètica simbolista que havia dominat la major part de la seva trajectòria artística. Així, passa a conrear la cançó, un gènere recuperat per alguns dels poetes de la seva generació dels anys vint i trenta del segle XX, però que ell mai havia esrit. Les imatges i el simbolisme hi esdevenen més clars.

El poema està estructurat en dues parts cenyides per tres dístics amb referències al signes del zodíac, Verge i Balança, en la confluència dels quals, un 23 de setembre, va néixer el poeta. Així doncs, hi ha un tractament vital aparellat amb el cicle de la natura que és el pas de l'estiu a la tardor i que coincideix amb la pràctica de la verema. El primer dístic el protagonitza la natura amb l'esclat dels fruits que donaran el most.  Un invocatiu "Oh!", que reapareix en el darrer, realça el moment màgic d'aquest esclat de vida. El segon que diveideix les dues estrofes de catorze versos de sis síl·labes (hexasíl·labs) amb estructura de cançó popular, insisteix en el relleu d'una estació per l'altra, però en el segon vers, en temps passat, el poeta rememora la dolcesa del seu naixement, sempre també un moment d'esclat màgic, la vida, combinada amb la força furiosa de tenir ànima, esperit. En el tercer dístic, la natura torna a prendre el protagonisme i passat el moment esplendorós, tot està a punt per endinsar-se en el més pregon del fred i de la pèrdua de llum.

Comentari a part mereixen les dues estrofes en forma de cançó. En la primera planteja l'ambient inhòspit en què la parella s'ha d'estimar perquè la borda, és a dir la barraca, "serà brogent" dels altres, serà l'espai de celebració per col·lectiva per a l'obtenció del vi. El jo poètic opta per la fugida, la indiviudalitat, la privacitat, prop de la mar on tot resulta més acollidor, lluny de l'aspresa dels terrers i dels serments de la vinya. Tanmateix, els amants conservaran "el baf de most", és a dir l'instant del miracle de l'enamorament. Allí fructifiquen com la vinya al fer l'amor tres cops i de bursada, amb empenta i fugaçment.

En la segona cançó, l'Amor, amb els peus vermells com els veremadors, ha produït els seus fruits. Els amants han estat "trepitjats" i són "dolçament raïm del seu el cup fosc i ample". El poeta constata que la llum ha vençut la foscor de la nit. L'amor ha triomfat però s'obren tot d'interrogants que clouen aquesta part. El most de l'amor cap on haurà rajat? La comunió entre la sang i el temps intens d'estimar, cap on derivarà? L'al·lusió al pes astral, referit a la Balança, serà el just, es tornarà a l'equilibri després de l'esclat i el desbordament extraordinari que en el moment d'esdevenir-se semblava massa?

testing image

Cançó de setembre


Damunt d'un gravat de Josep Mompou

 

Entre la Verge i la Balança —Oh!

per retenir l'estiu la verema s'inflava.

 

La borda aquesta nit

serà brogent dels altres;

per a cabre-hi tu i jo,

tenim el cor massa aspre.

Passarem fins al mar

la vinya espoliada:

jaurem arran d'areny,

de cara l'un a l'altre:

de cara amb baf de most,

a redós d'una barca.

Abans d'enraonar,

cridarem l'enyorança:

farem l'amor tres cops,

cada cop de bursada.

 

Dos Signes purs es passaran el torn

—i va prendre el meu pes dolcesa i fúria d'ànima.

 

L'Amor té els peus vermells

i, com trepitja, dansa:

som dolçament raïm

del seu cup fosc i ample.

L'enyorança i l'arrel,

l'amor i l'esperança!

La fina i fresca nit

contra el dia allargada!

Haurem rajat ¿cap on?

amb lluïssors rosades;

comuns, la sang i el temps

¿cap on, cap on portaven?

El pes astral és just

—¿i tot semblava massa?

 

Entre la Verge i la Balança —Oh!

l'estiu ha dit adéu i la verema calla.