La processó havia arribat al carrer de la Princesa,


Obra:L'auca del senyor Esteve (p. 146-147)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

 

 

testing image

La processó havia arribat al carrer de la Princesa, i, en comptes d'aquells crits d'abans, d'aquell color i d'aquella llum, només es veien les atxes, caminant com dugues serps enceses de llarg a llarg del carrer. El silenci era majestuós. Les cares, abans tan alegres, a la groga claror dels ciris semblaven cares d'enterrament, cares de fotografia, cares de claror de bengala. La música anava tocant, però la marxa de joia d'abans s'havia tornat marxa fúnebre, i la impressió era tan solemne que el be anava dient: «Be!... Be!...», un be d'enyorament i d'angoixa, i En Ramonet anava seguint, però plorant al so de la música, i el resignat tenedor també tenia ganes de dir be per treure's la tristor de dintre.

De sobte, va esclatar un gran tro, Ja hi érem! Ja teníem pluja. Aquelles dugues fileres d'atxes van fer una ziga-zaga d'esverament; després, un altre de més fort, i se'n van apagar la meitat; després van començar a caure unes gotes que n'hi havia un raig a cada gota, i la gent va començar a córrer; i després, al venir el ruixat, gremis, nois, gegants, clero i trampes, que aquí caic, aquí m'aixeco, no hi va haver classes ni respecte: a cops, a empentes, a rodolons i com podien es van ficar a les entrades, i quan les entrades eren plenes encara n'hi van entrar més, i, quan tot va ser atapeït, els que van quedar al carrer corrien d'una banda a l'altra com rates emmetzinades.

El be, el senyor Pau i En Ramonet van ser dels del carrer. Un sant Joan, quan és petit, s'encabeix a qualsevulga entrada, però entrar un xai a dintre d'una casa quan les persones hi estan espesses és pitjor que fer-lo passar per davant d'algun fielato; aixís és que sota les canals, amb «bes» i plors i exclamacions, van haver d'aguantar tot el xàfec.