testing image

Celler


Aquests homes que compacten el terra al capdavall

del poble

per construir-hi un celler, i pis, i casa,

no són espectres que esperin reconeixement,

sinó anatomies animades en la distància remota.

Aixequen un safareig per trepitjar-hi el raïm,

vora l'eixida, i encimenten el pas a la comuna.

Hi neix gent, dinen, passen els anys, moren.

Són uns altres temps, colonitzats, tristos, pròspers:

hi ha electricitat i una centraleta de telèfons,

canten els grills a l'estiu.

Si en un bateig no hi ha confits

la canalla cridem que el nen es morirà.

Els dies són giragonses de sang,

plou i tots resen a Santa Bàrbara bendita.

La vinya és petita, menestral, blava,

la tarda una llesca de pa amb vi i sucre,

La tia àvia que toca la campaneta pels reis

s'apaga a casa, fosa, com un migdia d'oli.

La família creix, mor, s'escampa, oblida:

el món és una sínia rodona. El terra del celler fangueja,

les botes formen construccions fortificades,

la memòria són reguerols de vi.

 

Tot això existeix perquè, molts anys després,

el meu germà i jo ensumem un guant

que ha estat dut en una altra verema

i recordem la mateixa olor agra de most

al celler de Gelida. L'olor esdevé pupil·la del temps

i dóna a tots aquests personatges la perfecció

d'una alcova que algú acaba d'emblanquinar.

Amb calç a les mans, som un mirall

al fons del riu on altres miren sense veure'ns.