Els raïms immortals


Obra:Els fruits saborosos (p. 18-20)

A Els fruits saborosos (1906), considerat el cim de la poesia noucentista, un jove Carner ens orientava didàcticament a la bona lectura dels poemes aplegats, iniciada l'escriptura el 1903, amb el vers marchià «Qui d'arma i cos junts ateny sentiments | com perfet hom sent tota la sabor», del qual féu lema a la segona edició. El títol del l'obra ja connota cap on ens encamina el poeta, a una lectura plena i positiva, a l'assaboriment intens i sensual de cada estació vital. Però el pas del temps, tot i el pes latent d'aquest element, no és el criteri ordenador de l'obra, sinó l'actitud i l'expectativa de l'home enfront l'edat que li toca viure. Poemes que parteixen de la realitat quotidiana i hi tornen destriant-ne allò que té d'ideal a través dels sentits, 'idil·lis' com en deia el mateix Carner a l'edició de 1928, ajusten l'analogia entre l'ésser i l'objecte amb què es relaciona, ja sia fruit o espai.

N'és diferent el cas d'Els raïms immortals, poema conclusiu, i el més extens del recull. La voluntat de cloenda es fa patent en la forma i especialment en el contingut, el poeta hi aboca la metàfora de la poesia a què aspira. El poema consta de cinc estrofes encapçalades per xifres romanes, cadascuna de vuit versos decasíl·labs, tant a minore com a maiore. La rima és consonant i regular, i en resulta un composició de caire classicista i virtuosa. A la primera estrofa la veu poètica es presenta, també l'espai, un ambient amable, pacífic i natural, clarament mediterrani, amb la seductora presència del mar, encara adormit, i el temps, motiu vertebrador de la composició, marca l'inici del seu decurs amb la presència activa d'elements ixents com el sol, la vinya o el cel clar, tot en moviment reposat, però sens aturador. A la segona estrofa, el poeta invoca el déu del temps «—Oh Cronos, déu de la vellesa austera,», déu vetust i caduc que devora els seus successors, envejós de la jovenesa i la virtut de la paraula del poeta, li vol robar el seu fruit madur, la poesia. A la tercera estrofa el poeta ho reconeix, el seu raïm plau al déu gelós que, violent, l'hi vol arrabassar, «els grans daurats les teves mans m'arrenquen». Carner desplega l'analogia entre raïm i poesia. Com l'essència del raïm, el suc del fruit, el most, que esdevindrà vi amb el temps, així la sang i esforç del poeta, convertida en poesia de qualitat indiscutible, «val més ésser esclafat i escorregut, | la sang inútil trasmudant en vi.»

Les darreres estrofes contenen el principi d'allò que per a Carner ha d'ésser la poesia, i que més endavant desenvoluparà a la Teoria de l'ham poètic, la conclusió del poema. Explica que tendim a l'escorrim, al goig fàcil i lleuger, defugim l'esforç, però cal que procurem el nèctar, els millors color, transparència i perfum del vi, és a dir, una poesia de mots justos, ardida, essència dels seus delits i recances, esforçada i destriada. Així com el vi, cal treballar la poesia, cal extreure'n l'esperit completament. El poeta aspira a una poesia útil, no pas a «corona de tot vent joguina», ni «garlandes amb els pàmpols blans», cosa vana i caduca, sinó que vol llegar al futur, «per a no nats humans, | un poc de sol de mos amors llunyans, | clos al celler, colgat en teranyina.», una poesia guardada al celler, on maduri pel futur, perdurable i eficaç.

testing image

XVIII

 

Els raïms immortals


I

 

El poeta en el cim se sent cantar,

i la vinya daurada que el sol banya

a farbalans alegra la muntanya

i en fi pendís cap a les ones va.

La mar és adormida, el cel és clar;

melangies d'escumes i boirines

damunt la pau de les blavors divines

rellisquen lentes a no cap demà.

 

II

 

—Oh Cronos, déu de la vellesa austera,

la barba trista i la mirada errant,

la meva jovenesa palpitant

tu te l'emmenes per la cabellera.

I encara só distret i, com l'infant,

veig la parença que ens amaga el dol,

i, com raïm, per art de mon verol,

em resta mel sota la pell tibant.

 

III

 

Aquest raïm, oh Cronos, t'ha plagut;

els grans daurats les teves mans m'arrenquen.

Que trist no és el so de quan es trenquen

en tos queixals movents de senectut.

No vull el lent i desvagat destí

de dar al no-res mon oci inconegut;

val més ésser esclafat i escorregut,

la sang inútil trasmudant en vi.

 

IV

 

Cerquem del goig el fàcil escorrim,

la falsedat lluent se'ns encomana,

i, tement cap paraula sobirana,

l'ànima taciturna defugim.

Però tot nèctar en el vas del rim,

duració en perfum i en transparència

es fa en el cup de la completa essència,

amb delits i recances que oprimim.

 

V

 

¡Malenconia al fi de la diada

i cremadissa d'ales dels instants!

Treni garlandes amb els pàmpols blans

i rigui dalt dels carros la gentada.

No em plau corona de tot vent joguina,

sinó deixar, per a no nats humans,

un poc de sol de mos amors llunyans,

clos al celler, colgat en teranyina.