Però ara m’he d’encarar amb la realitat...


Obra:Els silencis de Derrís (p. 28-29)
Indret:Cementiri
Municipi:Alt Àneu

testing image

Però ara m'he d'encarar amb la realitat: encara no he arribat i ja em presenten un cas que m'ha fet conèixer de cop la gent i el país, que m'ha fet reflexionar Sobre la vida que tenen alguns habitants del Pirineu i sobre el caràcter que els impulsa a desconfiar de tot i de tothom. El meu primer cas ha estat l'aixecament d'un cadàver al poble de Derrís. Acompanyat de la guàrdia civil, hem anat en tarta­na fins a Esterri d'Àneu i, des d'allà, he hagut de pujar al poble a cavall. Imagina'm muntant un matxo!

Derrís és un poble gran, massa gran per ser tan amunt de la muntanya, massa aïllat per haver-hi tanta gent, mas­sa estrany sota l'aparença idíl·lica d'una vida pastoril. Ima­ginar que tenen el cementiri en el millor mirador del poble sobre la plana d'Esterri. Quin poble deu ser aquest, que reserva el seu millor balcó per als morts? Se m'ha acudit d'insinuar que el cementiri era un lloc agradable i he estat mereixedor de la més cruel de les burles per part del capellà de la parròquia. Veig que els cementiris, al Pallars, poden ser com un jardí, però ningú no els considera precisament un lloc apropiat per gaudir de la vista.

El cas és que un pastor ben jove ha estat trobat mort en una cabana arran del bosc. Ha estat materialment esventrat, amb una ferida horrible des del sexe fins al pit que ha escampat el budellam per la cabana. El metge també ha pujat amb mi i m'ha fet notar que la ferida era tan fonda que havia arribat fins al cor. Quan he donat l'ordre d'alçar el cadàver, o més aviat d'arreplegar els trossos de cadàver, no ha aparegut ni el cor ni els òrgans sexuals. Hem enterrat un cadàver incapaç d'estimar, en tots els sentits.