testing image

Camí del riu de Son

A Roser Trepat A Ferran Rella


He passat aquesta nit pel camí del riu de Son. Si ara em posava a descriure el paisatge, mentiria. Sé només que des de dalt del campanar vaig divisar un dia de juny textures verdes fixades en els ulls del temps per una espècie de certesa, la mena de veritat que queda gravada en la pel·lícula del cinema mental de cadascú sense que hi intervingui ni la voluntat ni la consciència: la càmera que som ho enregistra tot i ho inscriu, i el resultat és alguna cosa certa que no sabíem que estava passant mentre miràvem.

Mentre anava pel camí del riu de Son, aquesta nit, esperava tornar a veure el retaule d'Espalargues, director d'un taller rural que en la història no mereix el títol de mestre. Diuen que era un senzill artesà rural sense pretensions. Avui, el seu retaule de Son és dels pocs, tal vegada l'únic, que podem veure en el lloc mateix per al qual va ser fet; avui, el retaule és el lloc. Un cas de resistència. Cinc segles s'han escolat i ara és un privilegi contemplar, en el seu lloc exacte, en aquestes valls capaces de supervivència, una narració pintada que, potser per la seva aparença imperfecta, és tan viva com el cinema primitiu. Cada gest, cada rostre és significatiu, com en la pantalla antiga; cada color fa pensar en les notes musicals que acompanyen les projeccions silents.

Quan era a punt d'entrar de nou a l'església de Son, aquesta nit, he sabut que el mestre Espalargues tenia el taller a Benavarri i que molts dels seus treballs es van escampar pel Baix Cinca, també pel Saidí dels meus ancestres. Aquest lligam és, imagino, una de les coses certes que, sense jo saber-ho, van quedar gravades en la pel·lícula que aquella tarda de juny, mentre mirava des del campanar de Son, els meus ulls van enregistrar.