«Al port i al molí, de bon matí»...


Obra:El rei de la Val d’Aran (p. 127-129)
Municipi:Alt Àneu

testing image

«Al port i al molí, de bon matí», adverteix un vell refrany pirinenc. Si el port en qüestió era el de la Bonaigua —conegut també com a port de Pedres Blanques o del Pallars— encara se n'havia de ser més, de matiner, ja que la travessia es feia interminable. La distància entre els pobles més propers de cada banda (Tredós i València d'Àneu) no solia baixar de les cinc hores. Amb tot, com que la collada és més baixa que la del port de Vielha i és relativament a prop de vi­les importants com Esterri, disposava d'un bon camí de ferradura, per on entraven a la vall la majoria de productes in­dispensables com el vi i l'oli de la Conca de Tremp, la sal de Gerri o les notícies d'Espanya.

Al cor de l'hivern, el port estava tancat a causa de la neu, almenys per al pas de les cavalleries, les quals es veien obligades a remuntar la Garona fins al Plan de Beret i llavors, anar seguint la corba que traça la Noguera. La marrada de Montgarri multiplicava per dos la drecera de la Bonaigua. I encara gràcies, que segons com anava el temps, ni aquesta possibilitat hi havia de sortir ni d'entrar a la vall pel cantó del Pallars.

No passa cap any que a la Bonaigua no hi hagi una des­gràcia, constataven els cronistes de cent anys enrere. Des­gràcies provocades la major part de camins per un canvi sobtat del temps (la boira i la neu que esborren el camí o el torb que arremolina la neu i te la llença als ulls), però tam­bé per l'atac de bandolers emboscats a la Mata de València; en fi, per una simple torçada de turmell et queia la nit a so­bre i se't cruspien els llops. La víctima podia ser qualsevol: un traginer, el correu d'espardenya, carrabiners que vigilaven la frontera o bé capellans que anaven o venien de la ca­pital del bisbat.

Un dia de finals de gener de l'any 1843, el xicot que feia correu enfilava a trenc d'alba les primeres rampes del port. Després d'una tongada de mal temps que havia obligat el correu a quedar-se a casa, avui feia un matí esplèndid. L'aire era quiet, el cel sense cap núvol i els primers rajos de sol mirallejaven damunt un sostre de neu puríssima, sense trepitjar, que amagava el camí.

—Avui tan clar i espurlent i aquestos dies passats tan negre —pensava l'home—. Sembla mentida que aquest port maleït pugui fer tants canvis.

Tot d'una va sentir un soroll agradable, com el crit d'un ocell. Però no era cap ocell, sinó els renills d'una mula que agonitzava mig colgada de neu.

—Si hi ha el cavall també hi pot haver el genet —va sospitar el carter, veient que la bèstia duia la sella a l'es­quena.

Va mirar pels voltants i de seguida va descobrir un altre animal i després un altre, tots dos morts i amb la sella posa­da, i més enllanet, una estesa de cadàvers amb uniforme, alguns encara amb els fusells a les mans. El xicot va comptar vuit carrabiners, entre ells un capità, i una dotzena de cavalleries.

«¿Quina mena de batalla s'havia lliurat en aquella cos­ta?», s'hauria preguntat qualsevol foraster. «¿Amb quina banda de carlins, o potser de contrabandistes o de malfactors, tant li fa, amb quin exèrcit s'havien hagut d'enfrontar els guàrdies perquè en la lluita resultés mort el destacament sencer, i en un indret tan obert, a poc mes d'una hora de Tredós?».

L'home de la vall, que coneixia el mal geni de la muntanya, no s'ho va preguntar. Sabia que el torb és l'enemic més traïdor que existeix sota la capa del cel, que quan ataca de cop i de forma inesperada, no hi ha armes que valguin. El missatger no es va entretenir gaire contemplant aquell hor­rible camp de batalla, il·luminat per un sol que enlluernava. Quan es va haver assegurat que no hi havia cap més cadàver, va girar cua sense presses cap a la vall. El tràgic missatge que havia de comunicar a la gent de Tredós li pesava més que no pas el feix de cartes i paquets que duia a l'esquena. La notí­cia, que només ell sabia, era més esfereïdora, més important per a la vall, que totes les que duien els diaris que feia una setmana s'esperaven a l'oficina d'Esterri.