Una vesprada començàrem a recórrer el Noguera Pallaresa...


Indret:Borén
Municipi:Alt Àneu

testing image

Una vesprada començàrem a recórrer el Noguera Pallaresa en direcció a Isil. Les muntanyes, al principi ermes i sense vegetació, no deixaven pensar en grans descobertes. Però passat Isavarre i arribant a Borén la vegetació canvia, i ja a frec del riu, el bosc de ribera es fa esponerós. Poc després de Borén descobrirem un bonic pont romànic, i els pares aturaren el cotxe per a donar-hi un petit tomb. La Noguera Pallaresa, encara crescuda en aquells primers dies de juliol, se'ns apareixia des del pont escruixidora i salvatge, fent grans remolins i bromeres, amb un brogit indòmit i abrupte, i originant ací i allà petites clapes d'un blau esbandit, amb tonalitats verdosenques i vermelloses que convidaven a la meditació i al silenci. Creuàrem el pont i a l'altra banda descobrírem un petit prat, reclòs entre les muntanyes i ple de gom a gom de plantes herbàcies. Ens endinsàrem un poc entre totes aquelles flors, entre miosotis inoblidables, centauris i sàlvies ufanoses, campànules i escabioses esplèndides. Semblàvem aquella pintura de Monet d'una família en un prat ple de roselles i gaudíem de trobar-nos sadollats de tanta natura. I fou llavors quan, de sobte, en el moment més inesperat, va passar tot just per davant nostre una gran papallona, amb un vol solemne i enllepolidor, com si tinguera constància de la seua superioritat sobre totes les altres papallones que volaven pel prat, com si anara acompanyada per una marxa triomfal, per un himne àulic i celestial, per aquell Rex perpetua majestatis mozartià, altíssim i inabastable, esborronador i irrepetible.

És curiós: tots la vàrem reconèixer immediatament. Ens quedàrem palplantats, bocabadats, resignats en la meua desesperació que, amb les presses, havia deixat el caçapapallones al cotxe. Llavors, mentre explicava la meua estupidesa, vaig recordar aquelles paraules del pare Ambrosio, plenes d'una sàvia ironia gracianesca: «En las batidas ento­mológicas, como suele sucederán todos los asuntos graves de la vida, los acontecimientos más trascendentes sobrevienen casi siempre de improviso».

Aquesta fou la primera vegada que vaig veure el Parnassius apollo. Linné la va batejar amb aquell nom en honor a la seua bellesa: l'Apol·lo del Parnàs. I, nosaltres, a partir d'aquell dia anomenàrem aquell lloc «El Prat Parnassius», en honor a aquella papallona que ens va encisar.

El Prat Parnassius fou el lloc preferit per a fer un picnic, per a des­cansar durant la migdiada, o per a iniciar alguna excursió, com aque­lla que s'endinsa entre gorgs i cascades cap a Àrreu. El Prat Parnassius fou el nostre prat paradisíac: aquella Arcadia que vàrem conquerir inesperadament una vesprada d'estiu, sense haver de viatjar a les mars del Sud. Per tot això, ara, quinze anys després d'aquell estiu, la paraula Pirineu segueix produint al meu cor immediates vibracions. Les valls d'Àneu romanen en el pòsit insoluble dels grans records estimats.