Van arribar a Sant Pere del Burgal...


Obra:Jo confesso (p. 118-119, 994-995 i 996-997)

testing image

Van arribar a Sant Pere del Burgal set o vuit jornades després, ja a final d'estiu, pel corriol d'Escaló, per on, en els temps freds dels besavis dels besavis dels rebesavis, havia pujat l'emissari de la mort. Dalt, al monestir, les parets presentaven les febleses de l'abandonament. Quan va fer la volta a l'edifici es va quedar de pedra. Davant seu se li reproduïa, creia ell, el millor racó del bosc de Paneveggio abans de l'incendi. Una avetosa formidable de deu o quinze avets immensos i al mig, com la reina, un erable amb el tronc de la gruixària adequada. Mentre els seus homes descansaven de la fatiga del viatge, en Jachiam va beneir la memòria del germà Gabriel de la Grassa, va passejar i va palpar els arbres, i en va fer cantar la fusta com li havia ensenyat el seu pare i la va olorar com li havia ensenyat el germà Gabriel. I en aquells moments es va sentir feliç. Aleshores, quan els seus homes feien la migdiada, passejà per les estances abandonades fins a arribar a la porta tancada de l'església. L'empenyé amb la mà plana i la fusta de la porta es va esmicolar, podrida i corcada. L'interior era tan fosc que només hi féu una mirada distreta abans d'anar, també, a fer la becaina. [...]

 

Es van instal·lar dins les parets del monestir solitari, sota un sostre estantís i mig podrit, i van comprar provisions a la gent d'Escaló i d'Estaron, que no entenien què hi podien voler trobar aquells homes a les ruïnes del Burgal. Van dedicar tota una lluna a construir unes carretes robustes de transport, a baix, tocant al riu, on el camí era més planer. En Jachiam va abraçar-se a tots els troncs vius després de tallar-ne les branques baixes. Els va picar amb la mà plana i els va auscultar acompanyat del silenci escèptic i sorprès dels seus homes. Quan ja tenien les carretes fetes, en Jachiam de Pardác havia decidit quin avet abatria a més de l'erable. Estava convençut que aquella era una fusta d'un creixement excepcionalment regular; malgrat els anys d'allunyament de l'ofici, sabia que era una fusta que cantava. I en Jachiam va passar moltes hores mirant les pintures misterioses de l'absis de l'esglesieta, que li devien explicar històries que no coneixia. Profetes i arcàngels, sant Pere, el seu patró, i sant Pau, sant Joan i els altres apòstols amb la Mare de Déu, lloant amb els arcàngels el sever Pantocràtor. I no va sentir penediment. I després van començar a serrar l'avet triat. Sí: era un arbre de creixement regular, pautat pel fred que allà devia ser intens i, sobretot, constant. Un arbre de la mateixa densitat en cada crescuda malgrat els anys.

 

Aquell dia, després d'enterrar el pare prior, havien d'abandonar definitivament el monestir i deixar-lo sol, a l'abast dels ratolins de bosc que, malgrat els monjos, ja hi senyorejaven de feia segles, amos sense hàbit benedictí de l'indret sagrat. Com els muricecs que tenien casa al petit contraabsis de Sant Miquel, damunt la tomba dels comtes. Però en cosa de pocs dies hi començarien a senyorejar també les salvatgines de les muntanyes i ells no hi podrien fer res.

—Fra Adrià.

—Sí.

—Feu mala cara.

Va mirar al voltant. Eren sols a l'església. La porta d'entrada era oberta. Feia poc, encara de nit, que els homes d'Escaló havien enterrat el prior. Es va observar els palmells oberts de les mans, amb un gest que de seguida va considerar excessivament teatral. Ullà cap a fra Julià i li va dir, en veu baixa, què hi faig, aquí?

—El mateix que jo. Preparar-nos per tancar el Burgal.

—No, no... Jo visc... Jo no visc aquí.

—No us entenc.

—Què? Com?

—Seieu, germà Adrià. Per desgràcia no tenim pressa. —El va agafar pel braç i l'obligà a seure en un banc. — Seieu —va repetir, encara que l'altre ja s'havia assegut.

A fora, els dits rogencs de l'aurora pintaven el cel encara fosc i els ocells s'engrescaven amb el seu xivarri. Fins i tot un gall d'Escaló es va afegir, de lluny, a la festa.

 

Llavors va moure el cap, com si es despertés d'un son profund, es va alçar i anà fins a la cel·la a recollir la Capsa Sacra i la clau amb què durant trenta anys havia tancat la porta del monestir després de vespres. Trenta anys fent de germà porter al Burgal. Va fer un recorregut per totes les cel·les buides, pel refetor i per la cuina. Entrà també a l'església i a la minúscula sala capitular. I va sentir-se l'únic culpable de l'extinció del monestir de Sant Pere del Burgal. Amb la mà lliure es colpejà el pit i va dir confiteor, Dominus. Confíteor: mea culpa. El primer Nadal sense Missa in Nocte i sense la pregaria de matines.

Recollí la capseta dels pinyols i les llavors d'avet i d'erable, el regal desesperat d'una dona desgraciada que amb aquell present pretenia ser perdonada per haver faltat a l'esperança divina amb l'acte execrable del suïcidi. Contemplà la capseta uns instants, recordant la pobra, la desgraciada Guerxa; mormolà una breu oració en favor de la seva ànima si és que era possible la salvació del desesperat, i s'entaforà la capseta a la butxaca fonda de l'hàbit. Prengué la Capsa Sacra i la clau i sortí al corredor estret. No va poder resistir l'impuls de fer el darrer passeig pel monestir, tot sol. Les seves passes ressonaven pel corredor de les cel·les, la sala capitular, el claustre... Acabà el recorregut fent un cop d'ull al minúscul refetor. Un dels bancs estava tocant a la paret, escrostonant-ne l'enguixat brut. D'esma, va apartar el banc. Li va caure una llàgrima rebel. Se la va eixugar amb un cop de mà i sortí a fora del recinte. Va tancar la porta del monestir i passà dues voltes de clau que van ressonar-li a l'ànima. Ficà la clau a la Capsa Sacra i s'assegué a esperar els nouvinguts que pujaven, fatigats, malgrat haver fet nit al Soler. Déu meu, què faig aquí si...