Temps desordenat, impropi d'un mes de juny...



testing image

 

 

La Guingueta d'Àneu, 27-VI-97

 

Temps desordenat, impropi d'un mes de juny: fred, molt fred, núvols baixos i densos, xàfecs intensos i intermitents. Sortim de Barcelona a les dotze tocades i seguim punt per punt l'itinerari que ens ha traçat en Ferran Rella: Igualada, Cervera, Tàrrega, Agramunt, Artesa de Segre, el port de Comiols, i Tremp, on hem parat a dinar. Pels voltants de Cervera, aspre i inacabable, hem començat a veure el sol. I, a partir de Tremp, ha canviat no sols el temps, sinó també el paisatge. Hem vorejat l'embassament de Sant Antoni fins a la Pobla. I, pel congost de Collegats, hem entrat en un Pallars Sobirà esplèndid de colors: Gerri de la Sal, Sort, Rialb, Llavorsí, Escaló, la Guingueta. Paisatge tòpic, quasi suís. Construccions de pedra vista, grans mecanos elèctrics, teulades que brillen contra un sol morent. La Guingueta, on hem trobat, ja, en Blanco i en Rella, aquest, amb el seu aire desbordant i encomanadís, no és sinó un conjunt de quatre cases i hotels, sobretot hotels, partit per la clenxa de la carretera del port de la Bonaigua, amb un riu (o embassament?) paral·lel i amb muntanyes de manual a un costat i l'altre. Hem estat els primers. I, per omplir de l'espera, hem travessat el petit pont de fusta que uneix l'hotel Can Poldo amb el bosc i hem explorat el curs del riu (o embassament) sense objectiu i sense presses. Panells de prada verda, vaques removent records i algun pescador aïllat. Només, de tant en tant, un soroll llunyà, magnificat pel silenci, que ens venia del bosc. O de la carretera. Tot plegat, idíl·lic. Molt rococó. (He pensat en les porcellanes vieneses. En el noi Moratín. O en la pintura de Watteau.) Quan hem tornat a Can Poldo, ja havia arribat pràcticament tothom: en Joaquim Vilà i Folch, càlid, irònic i discret; en Feliu Formosa, adust i entotsolat; en Jordi Teixidor, a mig camí de la bohèmia i del compromís; l'Isidor Cònsul, actiu i tossut, gran ordidor de jugades d'escacs; en Guillem-Jordi Graells, com si encara fos a l'Autònoma, obert i, alhora, tancat; en Miquel M. Gibert i tutti quanti. Alguns, amb senyora. I en Vilà, a més, amb la seva tropa de còmics.