L'estany de Montcortès


Obra:Rondalles (p. 619-621)
Municipi:Baix Pallars

testing image

L'estany de Montcortès


Pujant des de Gerri de la Sal a la fresca i alterosa vall de Cabdella, se troba a mà esquerra lo blau i espaiós estany de Montcortès. Entre ses espesses i espigades bogues se veuen nedar los cabussons, ànecs bosquetans que, com diu bé son nom, se cabussen dintre l'aigua, com fan los bons nedadors, per sortir un tros més enllà i agafant de pas amb les estenalles de son bec alguna tenca o granota descuidada.

Ombregen l'hermós estany vells roures i ramades alzines, i per la banda de ponent lo domina i senyoreja la gran i antiquíssima pagesia de Cabestany (cap de l'estany), nom de família que feren cèlebre, no fa gaire temps, l'autor d'El nudo gordiano, i, fa sis-cents anys, lo poeta rossellonès Cabestany, conegut, més que per ses poesies, per sa tràgica història.

Aqueixa no és pas coneguda de la gent del país, mes, en canvi, de tradicions volanderes, no en vullau més. L'un vos dirà que, per llarga que sia la corda amb què es mide la seva fondària, no s'arriba mai al bell pregon; l'altre us contarà que dintre aquelles quietes aigües jau enterrada fa centúries una ciutat de què ningú sap rastre.

Si els parlau de la pesca que s'hi cria, no es descuidaran pas de dir-vos que una vegada un pagès del veïnat hi pescà una anguila tan llarga, tan llarga, que de la seva pell, un cop fou seca i apergaminada, se'n feren, segons uns, unes tirandes de bous, i, segons altres, uns correigs, que és aquell lligam que uneix lo jou amb lo tret o ansa a on se posa l'arada o l'espigó de la carreta.

Una tradició solen explicar, amb més ets i uts i circumstàncies, que no deixa de ser interessanta per l'alt personatge a qui l'atribueixen. Veu's-la aquí.

Aqueix estany, com és alterós, al mig de l'hivern se glaça; i, si damunt s'hi aclofa la neu i damunt la neu la gebre s'hi entreté a teixir ses randes i crespats uns quants dies i unes quantes nits, s'hi fa una llosa de glaç, per on juguen i s'empaiten los vailets de l'encontrada. Aixís estaria quan una vegada, corrent darrere un herc, lo comte de Pallars, muntat en son corser, se n'hi entrà sens adonar-se'n. Quan fou un tros endins, lo glaç començà de cruixir i d'esquerdar-se esgarrifosament sota les potes del cavall. Lo comte, veient obrir la sepultura més negra i horrible sota sos peus, sense cap esperança d'auxili sobre la terra, aixecà los ulls al cel i, recordant-se de la miraculosa Verge del monestir de Gerri, la invocà de cor, prometent que si li donava la mà li faria una gran presentalla. La Verge Maria, qui, com a mare amorosa de tots, està sempre amatenta per auxiliar a qui la invoca, li donà la mà i els tragué a la vora bons i sans, a ell i a son escuder. Quan ja n'eren un xic lluny i emprenien la baixada, encaminant-se a sa noble estada de Peramea, son escuder, qui ja devia conèixer de quin peu coixejava, li preguntà quina presentalla volia fer a la Mare de Déu de Gerri.

— Quina presentalla? — respongué-li el comte—. No pas cap. Aigua passada, Mare de Déu enganyada.

Mes de Déu Nostre Senyor i de sa Mare santíssima, ningú se'n riu, i qui tira pedres al cel no triga a sentir-les caure sobre son cap. Pocs dies després, lo comte quedà orb, sense saber com, ni per què ni de quina manera. Un metge li digué que la ceguera li provenia de la blancor de la neu, i li ordenà un col·liri; un altre li digué que era efecte de la roentor del sol, i li receptà unes herbes. Ell no prengué açò ni allò, sabent prou i massa de què li venia el mal.

Se confessà del seu pecat humilment i després, fent-se acompanyar a Santa Maria de Gerri, s'agenollà a sos peus, li demanà perdó de tan grosser agravi, i tot seguit recobrà la vista. Aixís que hi vegé per sos propis ulls, diuen que se n'anà a un poblet que hi ha mitja hora més amunt de Gerri, que des d'aquell dia s'anomena Compte [el Comte], en memòria del compte o escriptura de donació que féu a la Verge de tota la gran muntanya de Pentina, encara avui la més verdosa i emboscada del voltant, i, juntament amb ella, de totes les terres que la separen del monestir de Santa Maria de Gerri.