En aquell temps, els Sansa tenien una trentena de vaques...


Municipi:Alins

testing image

En aquell temps, els Sansa tenien una trentena de vaques, una dotzena de mules i un centenar de corders. Una fortuna. I els altres dos cacics de Tor no es quedaven enrere.

Perquè a Tor tota la vida hi ha hagut tres cases for­tes. Tres cacics. Casa Sansa, casa Palanca i casa Cerdà. Noms que ja apareixen als segles XIII i XIV i que s'han conservat fins ara. Les altres cases, tot i que bones, no eren tan fortes i molts homes feien temporalment de mossos de les cases grans, i algunes dones anaven a fer feines a casa dels cacics. No consta que hi hagués baralles mentre els vells eren vius. El vell Sansa, Francesc Montané Cirés, l'avi de l'últim assassinat, va ser enterrat el 5 de novembre de 1930. Els històrics «caps de casa» van anar llegant la finca als fills. El nom San­sa, concretament, el va portar Pedro Montané Doria, fins que va morir el 8 de juliol de 1954. Tenia set filis:Teresa, Sisquet, Rosalía, Josep, Rosendo, Miquel i Alejandro. La Teresa i la Rosalía eren dones, i el Sis­quet va fer emprenyar el pare perquè es va enamorar d'una dona que no agradava al vell; per tant, l'hereu va ser Josep Montané Baró. Un any abans de morir va fer testament. Obligava l'hereu a finançar la carrera a Miquel, l'estudiós de la nissaga, i a pagar 15.000 pessetes a tots els altres. Miquel va fer-se gemmòleg.

Després de la guerra els hereus, els canvis de mentalitat i la gana van començar a dibuixar un altre panorama.

L'hivern era un infern. Amb les primeres nevades el poble quedava totalment incomunicat, i la situació s'allargava sis o set mesos. (Abans hi nevava més, diuen.) Avui encara no hi ha telèfon, ni llum, ni aigua corrent. No hi ha cobertura de mòbil, i si algú vol il·luminar la nit no li queda més remei que fer-ho amb un càmping gas o bé amb petits generadors que produeixen unes hores de llum. De fet és el sol, qui marca l'horari, com al segle XIX.

Els veïns de Tor van saber aprofitar els anys d'abundáncia. Un bon exemple de la seva prosperitat és que entre tots llogaven un mestre i el feien pujar a passar l'hivern al poble per fer classe a la mainada, cosa que molts pobles de les valls no es podien permetre. La vida de comunitat era absoluta. A més, tenien molts productes agrícoles i carn, és a dir, produïen el que necessitaven i no gastaven res. En aquell temps això volia dir ser rics. Però a poc a poc l'harmonia es va anar esquerdant. Després de la guerra, amb els vells acabant-se, els més adinerats van començar a portar la canalla a Alins, que és el poble més gran de la vall. A mitja tardor ja els baixaven a casa d'algun parent o d'algun amic que s'avingués a tenir-ne cura a canvi de poder fer pasturar les vaques o d'alguna compensació en forma d'aliments, herba o bestiar. Els menuts anaven a escola i feien vida a la vall fins a la primavera. Això que avui ens sembla tan normal, a fi­nals del XIX i principis del XX a Tor era vist com una traïció. Què s'havien cregut, els que s'enduien els nens? I es va començar a covar l'enveja. I per enveja, la que va provocar l'hereu de casa Palanca, que, desoint el vell, es va casar amb una pubilla d'Alins i a més se n'hi va anar a viure. El vell, emprenyat, el va desheretar i ho va donar tot al cabaler, Vicenç, que encara que havia marxat a viure a Andorra havia festejat millor el pare.

Qui també va pagar les conseqüències d'aquella suposada traïció va ser el nét, Jordi Riba Segalàs, Palan­ca, fill del desheretat, que va ser enviat ni més ni menys que als Maristes de Lleida! A la gran capital! I això sí que ja va provocar odis, enveges i retrets dels altres, que els acusaven d'haver deixat de viure al poble —la qual cosa, d'altra banda, comportava perdre els drets sobre la muntanya—. Aquell jovenet ja despuntava com a salvatge i la sang li bullia per pujar a Tor. A classe només hi va anar dos mitjos cursos, dos hiverns, però a ulls dels altres, especialment de Sansa, amb qui es portava pocs anys, ja era prou temps per ser considerat un foraster i, per tant, sense dret a la muntanya de Tor.

Aquests petits odis i enveges que no tenen data concreta d'inici van anar creixent i multiplicant-se, i ara que puc dir que conec bé el cas, dubto que acabin mai mentre els protagonistes siguin vius.