Aquella nit havia estat especialment delicada...


Obra:Les veus del Pamano (p. 284-286)
Municipi:Sort

testing image

Aquella nit havia estat especialment delicada: al capvespre, quan s'havia girat un vent del port esmolat i desagradable, que amortallava de gebre els vessants del Montsent, va arribar el paquet que feia dos dies que esperava: un home d'ulls espantats i mans tremoloses, una dona de la seva edat, callada, quasi resignada a fugir i dues nenes amb trenes, esgrogueïdes de cansament. Una altra família, no, va pensar. Per sort, no portaven gos. I el guia, un home de Son, que em va dir a cau d'orella deixa'ls dormir tot un dia, que no poden més.

 

—D'on vénen?

—D'Holanda. Jo també passo la nit aquí.

—No és bona nit per tenir-hi gent.

—Mai no és bona nit. Però no puc més.

 

Els vaig haver d'empènyer per l'escala de les golfes perquè just en aquell maleït moment arribava en Valentí Targa acompanyat d'un parell dels seus homes, tal com havia quedat que faria. Això és el que em fa més por: que quan hi ha roba estesa a l'aula, algú esternudi a les golfes o simplement es torni boig. Perquè n'hi havia per tornar-se boig. Més tard, la dona holandesa em va explicar la seva història: també eren jueus. Ella era la mare de les filles. L'home era un matemàtic a qui els aliats volien tenir a Lisboa en quinze dies i que ella no coneixia de res i al qual odiava perquè havia pres el lloc del seu marit que s'havia hagut de quedar a Maastrich esperant un nou paquet. I em va dir que les dues nenes havien après a callar i a fer-se empassar la por. Em van recordar l'Yves i el Fabrice, amb els mateixos ulls d'espant callat. La dona em va dir que les nenes també havien après a no parlar de la desaparició dels avis una nit que els SS van pentinar Haarlem i a cops de crits i de grunys van omplir dos trens sencers: era l'única manera de sobreviure a l'horror. Però la dona patia perquè el silenci acabaria fent-los mal a l'ànima i ja no sé què fer. I jo no sabia què li podia dir, pobra dona, però vaig entendre que sempre hi ha gent que probablement està pitjor que tu.

A mi em fa l'efecte que en Valentí Targa començava a ensumar-se alguna cosa. Per què si no, precisament aquell vespre havia decidit que vindria a l'escola a buscar-me la paperassa que s'havia d'endur a Lleida per parlar, segons em volia fer creure, de l'asfaltat de la carretera fins a Sort? Per què no m'havia fet anar a l'Ajuntament? La seva revisió dels papers va ser particularment lenta, com si ho fes a posta. I amb llargs silencis, com si estigués esperant sentir l'estossec incontrolat, a les golfes, de qualsevol nena jueva amb trenes. Quan va haver marxat i jo feia veure que em preparava per dormir a l'habitació que tinc ara a l'escola, vaig apagar tots els llums i vaig esperar mitja hora llarga. Llavors, a les fosques, els vaig pujar el fogonet de benzol i els vaig preparar una sopa que els va reconfortar. Feia dotze dies que no menjaven calent. Feia unes setmanes que jo dormia poc. Era la guerra, filleta meva. El guia em va dir que aquest grup holandès no venia de l'Arieja per Montgarri i el Pla de Beret ni pel port de Salau sinó de la banda d'Andorra. Havia fet una giragonsa estranya per la vall de Tor i la Vall Ferrera. Et preguntaràs per què me'ls feien arribar a Torena; la raó és ben senzilla i dramàtica: no hi ha cap altre lloc segur en tot el Pallars perquè ningú no vol col·laborar fins aquest punt. L'escola de Torena és l'únic magatzem segur de paquets: la gent, en aquestes valls i muntanyes, té molta por, quasi tanta com jo.