Sort és una vila que sembla estesa...


Municipi:Sort

testing image

Sort és una vila que sembla estesa expressament per barrar el pas al caminant. Però no amb un gest desafiador, sinó amb voluntat d'acolliment.

Cap de partit, notaria, jutjat de primera instància, jutjat comarcal i registre, Sort té alçada la vara de l'autoritat des de més avall del pas de Collegats, on hem començat el viatge, fins al port de la Bonaigua. Però avui dia, desaparegut el comtat del Pallars, que cohesionava el país entreteixint-lo d'espases, l'autoritat de Sort és gairebé pura cortesia -per això és una autoritat reconeguda i simpàtica.

Sort té un aire modern —en la manera de vestir dels nois, en la presentació de les botigues, en el cabell de les noies, que van a la perruqueria. Mentre va entrant a Sort, el barceloní, que avui mateix s'ha despertat en plena nit en aquell petit Baro oblidat dels mapes, té la impressió que arriba en un lloc conegut— que és una impressió confortable però trista.

Però no. Sort és com un d'aquests tímids i perfumats pans de pessic que, per enganyar els burgesos, es disfressen la cara amb ametlles i sucre i mantega arrissada. Sort s'ha disfressat de ciutat moderna per culpa de la carretera: per enganyar el burgès, que només està tranquil si quan treu el cap per la finestra veu cases de quatre pisos, estancs, persianes metàl·liques i oficines públiques. Si arrenquéssim de Sort aquesta façana a la carretera, com qui arrenca una pell, sortiria la vila antiga, d'una gràcia i una força amagades que cal experimentar passejant-hi lentament.

El nom de la vila no té res a veure amb la sort. (Hi ha notícies d'un poble immediat, avui desaparegut, que segles enrere dugué el boniquíssim nom de Vilamflor, i algú suposà que Vilamflor desaparegué per donar vida, precisament, a Sort, fundat una mica més avall. Però s'ha demostrat que els dos pobles coexistien, i la paternitat falla). Tornant al nom, la versió que em sembla més respectable és la que recorda que en el segle XI el comte Ramon i la seva muller València donaren una vila dita de Sabort a l'església de la Seu d'Urgell; més cap aquí trobem un nom que encara s'hi assembla més: Saort.

De totes maneres, la meva entrada a Sort ha estat afortunada: els passos m'han portat a la fonda que governa en Martí Cases i coneguda per can Feliçó. No gosaria dir que sigui una fonda per a senyors de carretera, però és el més cordial refugi que pot trobar un home del camí.