La casa dotze


Obra:L’art de la fuga (p. 51-52)
Indret:Cementiri
Comarca:Pla d'Urgell

testing image

 

 

La casa dotze

 

A Maria-Mercé Marçal

 

La nit era tranquil·la, l'estuari,

enfangassat, s'endormiscava, lent.

No gaire lluny, el mar es pressentia

per una lleu serenitat salada.

 

Feia fred a Lisboa i tots vam córrer

cap al bar de l'hotel, a refugiar-nos.

En la fosca anodina, entapissada,

dringaven els glaçons dins dels gintònics.

 

Llavors vas preguntar-me en quina casa

vaig néixer, «sí, és clar que vull dir el número».

I jo, «al dotze». Tu vas callar espantada.

«Sí, al dotze, què passa?» La ginebra, oliosa,

no es mesclava prou bé

i vaig sacsejar el vas. «La Casa Dotze

és —vas dir-me— la Casa de la Mort.»

«Doncs jo hi vaig néixer»,

vaig murmurar en veu baixa.

«Néixer és morir, ja ho saps», i vas somriure.

 

Ara vull creure que és morir que és néixer.

 

I arreu on vagi et veig. Bruixa dels Mots

—i penso com t'ho fas, no sé com pots—,

volant de nit sobre els teulats d'Ivars,

mentre ens vigilen els teus ulls de quars:

 

en la tenebra dels escrits adversos,

la llum dura i perenne dels teus versos.