Records que tornen


Indret:Embarcador
Municipi:Vila-sana
Comarca:Pla d'Urgell

testing image

Records que tornen

Parlant amb la gent gran del poble – sóc de Vila-sana - tothom té algun record de l'estany. L'any 1862 va començar a baixar aigua pel canal d'Urgell i, amb poc temps, les aigües que s'escapaven dels camps i de les sèquies van anar format un llac d'un quilòmetre d'ample per tres de llarg entre Vila-sana i Ivars. Va existir gairebé cent anys, fins al 1950, quan, per l'interès especulatiu de voler aprofitar els 200 jornals de terra que ocupava, el van dessecar. Amb l'aigua van desaparèixer totes les històries viscudes pel llac durant aquells gairebé cent anys. Van quedar els records. Tota la gent que tenen una edat expliquen coses relacionades amb pescar, caçar o passejar. Ningú recorda que abans de treure'n l'aigua se sentissin veus ni rialles estranyes les nits de lluna plena. Ni les de lluna plena ni cap altra. Els primers records de l'estany que li venen a la memòria a la gent del meu poble són tots bons i els provoquen un somriure ple de nostàlgia. Els transporten a la seva joventut. Remeten als diumenges a la tarda, a l'olor d'anguila fregida o a la sorollada de les escopetes del dia de cacera. Cadascú té alguna història o altra en el llac. Aquests dies he preguntat una mica i, parlant, parlant, també m'han explicat històries de mal final. Com la d'un caçador de Bellvís que no tenia prou diners per llogar barca i barquer.

Molta gent afeccionada a la caça però que s'ho havia gastat tot en l'escopeta i els cartutxos perquè el sou o la terra no donaven per a més, s'havien de conformar en rodejar el llac a peu, barallant-se amb la canya sisca,  buscant el millor lloc per disparar contra ànecs i fotges. Aquell dia, el caçador de Bellvís tenia un mal matí. Mentre caminava pels voltants del llac se'l veia molt emprenyat amb el gos. El gos és fonamental per al bon caçador. Li aixeca les peces amagades entre la sisca perquè pugui disparar, i les recull quan cauen abatudes a l'aigua. El gos del caçador de Bellvís, però, era tossut, o no tenia ganes de mullar-se, o també tenia un mal dia, ves a saber. L'home, enrabiat perquè la bestiola no l'obeïa, en un moment de fúria, no va tenir cap altre pensament que etzibar-li un cop de culata a l'animal. "Desgraciat!" Dirien els caçadors experts. "Això no s'ha de fer mai de la vida. Per pegar al gos s'ha d'agafar un bastó i, sobretot, no descuidar l'arma!". La culata del caçador de Bellvís va castigar al gos, però, del cop, es va disparar, i va ser l'amo, el caçador, qui va pagar el càstig més car.

L'estany era famós, sobretot a Barcelona, perquè era un paradís per als caçadors. Els millors –com no podia ser d'una altra manera- eren els del poble, el Josep Maria Bonjorn (Chipín), el Josep Querol (Platots) i el Sebastià Bonjorn. De tots ells se n'explica de l'alçada d'un campanar. Del Sebastià, per exemple, diuen que un dia va matar 82 fotges de 84 trets. L'escopeta cremava. Alguns diuen que era el millor. Fins que l'arma d'un caçador barceloní imprudent li va desgraciar la cama, i la vida.

Era un 14 de novembre poc després de les 10 del matí. Feia molt de fred. En aquella època (1933) es feia bona la dita "per Tots Sants, amaga mans".  El Sebastià i el seu pare, de nom Santiago, però a qui tothom deia Diego (amb è oberta), formaven part, com sempre, del grup de barquers que es llogava per 25 pessetes per portar caçadors. Aquell dia, el pare, el Diego, era a l'embarcador que hi havia als peus de Cal Sinen i el fill, el Sebastià, era a l'altra banda, just a sota de Cal Rondan. El fill duia a la barca un industrial de Castellvell i el Vilar, un home anomenat Nicolás. Com sempre, abans de començar a disparar, el va advertir:

—Senyor, l'escopeta és una mala amiga. Mentre siguem a la barca, no la faci passar mai pel meu davant. El seguro posat i el dit fora del gallet.

—No et preocupis, marrec, que sé el que em faig. —Devia dir l'adinerat barceloní, molest per escoltar els consells d'un noiet que encara no havia fet 22 anys —.

Els dies de cacera es posaven 18 barques, una al costat de l'altra, de banda a banda de l'estany, cobrint el quilòmetre d'amplada que tenia el magnífic toll d'aigua. Un quilòmetre d'ample per tres de llarg i sense les illetes que hi han posat ara. Un estany immens ple de pesca i de caça. Divuit barques volien dir 36 escopetes. Dues per barca. Les dels barcelonins que pagaven i les dels barquers, experts caçadors que sempre eren qui més peces abatien. Entre tots plegats, en un dia es podien matar 800 aus o més. El barquer se n'enduia unes quantes, molt poques, per menjar. El caçador s'enduia les que li reclamava la seva ambició perquè només les volia per ensenyar-les als amics, i moltes es donaven a beneficència.

Aquell matí de novembre tot era a punt per començar a disparar. Quan es feien els primers trets, els ànecs, més espavilats que les fotges, desapareixien ràpid cap als costats. Les fotges, ningú sap ben bé perquè, volaven cap al mig del llac on eren un blanc molt fàcil per a aquelles escopetes de dos canons i boniques culates. Tot i que, un cop a l'aigua, totes les peces eren iguals, cada barca sabia quines eren les seves, i els gossos, molt ben ensinistrats, es llençaven rapidíssims a recollir els trofeus abatuts.

El Sebastià era al davant de la barca. El senyor Nicolàs, al darrera. Si l'industrial hagués fet cas al marrec no hauria passat res, però va abaixar l'escopeta potser pensant que havia fet els dos trets i just quan els canons passaven a dos pams del Sebastià, l'arma es va disparar. La canonada li va entrar pel darrera i li va destrossar la cuixa dreta. Els crits de dolor del pobre Sebastià van fer parar tots els trets i el seu pare, que era a l'altra banda, hi va acudir tan ràpid com va poder, remant amb l'ànima. L'industrial, blanc com un paper, no va ser bo per a res. Ni per ajudar. El pare es va treure el cinturó i va fer un torniquet a la cama del fill, que ja havia perdut molta sang. Remant amb ràbia van arribar a la vora i amb un vell cotxe d'aquells coneguts com un "Ford de pedals" van anar cap a Lleida, a buscar el millor cirurgià de la capital.

El pobre Sebastià ja no tenia cap color. Havia perdut massa sang. I el cirurgià de la clínica Batllori, situada al carrer Blondel, va estar a punt d'enviar-lo definitivament a l'altre barri. I no perquè ho fes malament, no, sinó perquè amb el noi estès a la llitera es va negar a operar-lo si no el pagaven per endavant. El pare, tacat de la sang encara calenta del seu fill i obrint els braços i les mans, li va implorar al metge que fes la seva feina i li va jurar que l'endemà al matí tindria els diners. Però el cirurgià no va cedir. Mentrestant, una monja infermera, alta com un Sant Pau, s'oferia per donar sang perquè era evident que calia una transfusió immediata. I un cosí del ferit, que era el cap de l'estació de trens va anar corrents al primer banc que va trobar i, gràcies al seu càrrec, va aconseguir del banquer un gest que el metge havia negat. Van pagar al cirurgià que, amb els diners comptats, va operar aquell noi d'encara no 22 anys que gairebé ja era mort. I que tenia la dona embarassada de tres mesos desesperada a Vila-sana pensant-se que havia enviudat.

L'industrial barceloní va desaparèixer sense fer cap gest. En aquella època, un gest hauria estat donar-li una feina al noi ferit, o un cop de mà. Però no. El Sebastià, que va sobreviure, no va rebre cap ajuda. Ningú ho va considerar un accident laboral ni va rebre mai cap pensió ni cap cop de mà. La família, com va poder, li va pagar una cama de cuiro. I al cap de sis mesos, encara amb l'ensurt al cos de la mare, va néixer el nadó. El vell Diego, però, no es va recuperar mai del disgust i al cap de 23 mesos de l'accident, el dia que havia d'anar a Lleida a recollir el fill a l'hospital, va morir d'un infart a la barberia que regentava a Vila-sana.