Guardant dol


Municipi:Vila-sana
Comarca:Pla d'Urgell

testing image

Guardant dol

Era festa major a Linyola. A casa seva havien tingut un difunt no feia massa i, per guardar dol, els joves de la casa i les seves parelles van decidir anar a l'estany. Anaven set. A ca l'Aragonès no els van voler llogar cap barca. Feia un vent de serè molt malparit i el vell de la casa sabia que amb aquella ventada no es podia entrar a l'aigua. El grupet va provar-ho a l'altra banda de llac i els de cal Moliner sí que els van llogar barca. Era per a quatre però hi van pujar tots set. Els dissabtes i diumenges sempre pujaven sis o set en una barca i així els sortia més bé de preu. Anar a passejar per l'estany en barca era freqüent per a la gent de la zona. Però aquell dia feia molt de vent. Les onades eren gairebé d'un metre i a la punta de cada onada s'hi veia la bromera de ràbia de l'aigua. Però aquell grupet de nois i noies de Linyola van voler navegar. N'hi havia una que no, no volia pujar. No sabia nedar, com la majoria de gent d'aquella època. Ella, a més, tenia por de l'aigua i del dia que feia. Ella no volia pujar però entre tots la van convèncer. Eren un grupet animat, eren joves i, encara que estaven de dol perquè en aquell temps el dol era sagrat, reien molt. Quan feia una estoneta, poca, que eren dins, quan ja estaven en una zona on l'aigua ja els cobria, una onada va esquitxar als d'una banda de barca i, instintivament, es van aixecar per fugir de l'aigua sense adonar-se que carregaven tot el pes en un costat del bot. La barca es va abalançar gairebé fins a bolcar. Es va decantar tant que tots van caure a l'aigua. Tots menys un, el noi que remava i que, gràcies a que es va poder agafar als rems, es va quedar dalt de la barca. Els altres van caure tots a l'estany. N'hi havia dos que sabien nedar molt bé i de seguida van surar, però els altres, entre la por i les onades, es van voler salvar agafant-se als que suraven i, en pocs minuts, es van ofegar. Eren sis. Quatre d'ells estaven a punt de casar-se. Un germà i una germana amb una germana i un germà. A Linyola era festa major. Aquell grupet va voler guardar dol per un familiar difunt i van escampar dol i tristor en desmesura.

Aquell dia, el malparit vent no va deixar que cap altra barca entrés ni a rescatar els cossos. L'endemà, el vell de Ca l'Aragonès, el Santiago Bonjorn i altres que tenien barca van anar rescatant els sis cossos d'un en un, estirant-los del fons amb la fitona. L'estany, com si s'hagués avergonyit del que havia passat, tenia l'aigua més calmada i més neta que mai. Els cossos d'aquells joves estaven atrapats al fons de les aigües i es movien a poc a poc, igual que les herbes, i es deixaven acaronar per les anguiles i els barbs. Ningú recorda un fet tan tràgic en la història de l'estany. Va passar a principis del segle xx. Al cap de pocs dies una pedra tallada i una creu de ferro recordaven els noms i les edats dels difunts.

Avui, si es busca, encara hi ha la creu per alguna banda, i ara que s'ha tornat a omplir l'estany, segurament hi tornaran a nedar les ànimes dels sis ofegats. I d'aquí a un temps potser algú dirà que hi ha una llegenda que parla d'un grupet de nois i noies que neden i riuen a l'estany els dies de lluna plena. Potser només les nits molt il·luminades i sense ni un alè de vent que coincidei amb la festa major de Linyola. Qui sap...