Però la barca, res, torta que torta!


Obra:Poemes de mar (p. 150-152)
Comarca:Maresme

En aquest punt, Apel·les Mestres situa part de l'acció de L'avi Xena (1900), segurament un pescador ben popular de l'època a la vila costanera. La referència explícita que fa a la capella de la Mare de Déu del Remei no deixa cap marge de dubte que l'obra és ambientada a Caldes.

testing image
Manuel Llanas:http://www.endrets.cat/bloc/wp-content/uploads/2012/03/perolabarca_mestrs1.mp3

X

Però la barca, res, torta que torta!
Altra grapada!... altra grapada plena!
I més palets a l'aigua, i més brufada
de noms de sants i de renecs!
Sant Pere
treia flames pels ulls; a mi em corria
de cap a peus una suor tan freda
que em sentia les dents espetegar-me
com unes castanyoles.
«Mou-t'hi, Xena!»,
va cridar-me el patró. «Mou-t'hi i fes via!
Tira el nòlit al mar si encara en queda
o, si no, anem a fons!»
Bé bracejava,
bé en treia, de pedrasses i pedretes,
d'aquell punyal de gorra!... a fe es diria
que hi anaven naixent com més ne treia.
«Xena, que ens enfonsem!, llença la gorra!»
Oh, llençar-la, i poder?... Quin sant l'aixeca?
Punyal, punyal... i repunyal!
I ell, da-la:
«Xena, que ens enfonsem! Ai, Xena, Xena,
lo que és en aquest pas i amb aquest nòlit
no atraquem pas al cel!». «Remeu de pressa!
(li cridava esverat). Una estropada!».
«No és cosa de remar. L'aigua ja ens entra.
Ja arriba al banc del terç... i munta... i munta!...
Ja és al banc d'arborar! Bona nit, Xena!»
I es capbussà la barca... I vaig trobar-me,
tan llarg com Déu m'ha fet, estès en terra.

XI

Un cop treta la son, de primer antuvi,
vaig fer «punyal!» i em vaig gratar l'orella;
i vaig dir-me després: «Això és un sòmit
i un sòmit... és un sòmit; però, Xena,
potser siga un avís. Jura des d'ara
que ni mai més agafaràs quimeres
ni renegaràs més!». I vaig jurar-ho,
i ho vaig complir, punyal!, lletra per lletra.
No us penseu, de vegades -val a dir-ho-,
em corre un formigó tota la llengua,
que haig d'apretar les dents per aguantar-la...,
però l'aguanto, llampus, i està quieta!
I si entenc que la sang se m'escaldufa
i em comença a bullir la cervellera,
de cop i volt em dic: «En aquest poble
el que més i el que menos són heretges;
¿què t'hi jugues que deixen a les fosques
a la Mare de Déu de la riera?»
I carregant-me el cantiret de l'oli
me'n pujo riera amunt a la capella,
i netejo la llàntia de tranyines
i aboco el cantiret fins que és ben plena.
Faig un acatament; la pobra imatge
sembla fer-me una mitja rialleta
com si em dongués les gràcies... i me'n torno
sorral avall, sens dir un renec sisquera.

XII

Després de tot... he sentit dir que l'oli
tirat sobre la mar, quan ve rebenta,
aplaca l'aigua i fa surar la barca.
Si és veritat... ja ho deu saber sant Pere.
-Però això sí: si mai per mai que torni,
l'oli no hi val i els rocs encara pesen...
punyal... punyal... i repunyal!, vos juro
que sabrà tot el cel qui és l'avi Xena.