Bellpuig de les Avellanes


Obra:De sobirans indrets (p. 79)
Indret:Claustre
Comarca:Noguera

testing image

Bellpuig de les Avellanes

 

Un temps, plàcid sepulcre dels sepulcres

dels Comtes d'Urgell, monestir.

Arca bella, guardadora per uns segles

dels vasos mortuoris d'un esforçat llinatge:

sarcòfags primfilats, joies augustes,

pedra esculpida en randa subtil, obra de fades,

goig permanent dels ulls i de l'ànima...

Ara no hi són, no els tens, monestir!

Quines mans perpetraren, versàtils,

l'indigne escamoteig, tot a mansalva

i per quatre diners, semblantment a Judes?

I a quines altres mans passaren

impunement, avarament, tristament?

Un colós, lluny nostre, llarg de moneda,

riu i mesquí, quan se n'hi parla...

Tu, monestir, encara ets mig de bon veure:

intentes redreçar-te de les pròpies runes,

tens, qui sap, una mica de l'encís

que, temps era temps, del tot et recobria...

En una vall de bosc i torres ben portades,

ets rialler, aixecat, enmig d'altes arbredes

on l'oriol flabioleja amb notes d'or ben espargides.

Abunden als teus voltants l'ametller escardalenc

i l'olivera consirosa, tota grisa, resignada;

i arran de murs, alta i severa, tens fronda on somia l'aura.

Però, del no tenir l'antic joiell que t'ennoblia,

vibres tot tu, monestir, d'una recança oculta

que al més endins del meu sentir em fereix d'antuvi.

Així i tot, amb el cor trist, però amb l'ànima serena,

em plau reverenciar-te amb profunda estima, vell cenobi,

i beneir el meu gran amic que fins a tu em guiava.