Aquell matí, els sonors cops de batall, que anunciaven les set...


Obra:Tres nits (p. Text inèdit conservat a l’ANC)
Municipi:Menàrguens
Comarca:Noguera

testing image

Aquell matí, els sonors cops de batall, que anunciaven les set, caigueren del campanar amb un retruny tot estrany. En sonar la primera campanada, l'agulla grossa del rellotge féu un moviment sobtant empassant-se dos o tres minuts d'una sola batzegada. Era una agulla cansada, que acomplia com podia la comesa de la circumval·lació. Els anys i el desfici d'un encalç sense repòs l'havien esmussada. D'altra banda, la resta del rellotge no era gaire més bo. Part de dins, els densos penjolls dels pesos s'estiraven ull avall del campanar trametent uns grinyols gairebé humans a la revellida maquinària. Part de fora, era un quadrat pintat de blanc, amb les xifres desllustrades, cosit com un pedaç dissonant damunt les pedres daurades. Car el cos del campanar tenia aquest color ros que solen imprimir els segles, aquest to lluminós de caramel que les parets de l'església, refeta posteriorment al seu davall, no havien pogut atènyer encara. I no és pas que fossin nous els murs del temple. Però es veien sollats i esgratinyats sobretot a la banda de la plaça, en part pels assalts de la quitxalla i, en part, perquè a les festes els fadrins hi jugaven a pilota.

Des de dalt, el finestral de mig punt que emmarcava la campana semblava contemplar aquell encavallament de naus i contraforts amb ull indiferent. El caràcter secular del campanar no acabava d'encaixar amb l'ordenació, més recent, de les pedres de l'església. I per bé que aquesta s'arrapava tant com podia al seu flanc, el cloquer l'esguardava com un afegitó estrany, dominant-lo silenciosament, tal com dominava la plaça i els porxos i les cases del davant i la llargada del poble estès al seu recés. Projectava la seva elevació pel damunt de les oliveres de les comes, davant les vinyes dels tossals, els xops i els verns de l'horta, els arenys i els pedregals del riu. Era el primer que s'albirava des del clos groc de timons del cementiri, el primer que colpia l'ull del carreter des de tots els caminals del terme, el primer que veien des del riu els traginadors de raigs. El decliu que la terra presentava des d'aquesta banda acusava encara més el pujol on s'encaixava i allisava les clepses de les comes que aguaitaven al darrere.

Quan la veu de la campana repetí la caiguda de les set, de les llars dels menestrals començaren a filtrar grinyols de portes. Les de les cases pageses feia estona que havien ressonat: els homes eren ja tots al camp i les dones feinejaven pels corrals o despertaven la mainada perquè no fes tard a l'escola. Algunes, encara tenien el llum encès. Altres, avesades a l'estalvi, se servien dels besllums de la claror naixent. La tardor era bon tros avançada i l'aparició de l'alba s'atardava cada dia més.

Fou en aquesta hora incerta quan esclataren a la plaça unes grans exclamacions. Procedien d'un dels angles situats al davant del campanar, entre l'acabament dels porxos i l'embocadura del carrer. La persona que les proferia era presa d'una forta excitació. Alçava i abaixava els braços amb uns gestos indignats, els estirava endavant, s'atansava a tocar els vidres de la botiga que havia acabat d'obrir.