L'alcalde bellugà dubtosament el cap...


Obra:Tres nits (p. Text inèdit conservat a l’ANC)
Indret:La Sucrera
Municipi:Menàrguens
Comarca:Noguera

testing image

L'alcalde bellugà dubtosament el cap. Fou un temps que encara hauria estat possible. Ara, creia sincerament que no. A l'altra banda del riu hi havia un poble de tibats, de fatxendes, d'arrauxats. La naturalesa els féu veïns. Ells es declaraven rivals. Per un tres i no res, s'escometien a pedrada neta. Els que posseïen terres prop de les vores del riu, no s'hi traslladaven mai sense una certa aprensió. Portaven unes fones de dos ulls posades dins del sarró, que trenaven els dies de mal temps, quan no podien anar als camps, asseguts als pedrissos de les portes.

La dissort del poble veí és que no tenia campanar. Era un arreplec de cases arrapades a dalt de l'espadat sorgit en aquell indret de la riba com un bony inopinat. Feia com una talaia des d'on es dominaven amplament les terres grasses i brunes de l'altra banda del riu. Es dominaven, només; car l'estesa exhuberant d'aquells conreus, no els pertanyia. La separació dels termes l'establia el curs de l'aigua. La veu de la campana veïna arribava clarament fins a aquell penya-segat. Passava per les finestres, lliscava per les teulades com un missatges dels alts volant damunt de la plana: un missatge triomfant que surava per l'espai sense conèixer altra rèplica que el ressò del seu propi repicar. Segons com bufava el vent, l'amplitud d'aquell retruny era francament sonora. Aleshores, la gent de l'espadat, tancava, ofesa, les finestres, maleint amb una llengua irada aquella provocació.

A la nit, passaven el riu nedant i anaven a sembrar el mal a les propietats veïnes. L'endemà, els perjudicats, posaven el crit al cel. Els que treballaven pels voltants, s'hi atansaven. Aquells arbres esquinçats, aquells planters trepitjats, els hi feien perdre el seny. Baixaven tots a l'areny. Xiulava algun cop de pedra. Des de dalt de la falesa sonava un revolt de veus. Després, baixava algun roc. Es veia córrer les dones anant a cercar els marits. Amb l'arribada dels homes, la batussa s'eixamplava. Els de l'areny es soplujaven a la bultra. Els còdols brunzien pel damunt del riu, arrencaven gemecs a les teulades. Els que venien de dalt, penetraven amb una fressa sorda entre les branques dels arbres. Ressonava l'espetec dels vidres d'una finestra, surava el plor d'un infant. Les imprecacions dels uns ofegaven les malediccions dels altres. Més d'un cop, els de dalt, per tal d'allunyar els de baix de la vora de les cases, reeixien a travessar el riu una mica més amunt de la batalla. Aleshores els atacaven de front i de flanc. Si la banda dels que havien travessat era nombrosa, invertia, en ocasions, la sort de la batussa, de camp. Començava un joc esmunyedís, de corredisses. La bultra esdevenia silenciosa. Aleshores el franqueig del riu es presentava assegurat. L'aire s'emplenava d'un bordoneig dens de pedres. Sortien de darrere els arbres, de les brosses dels ribassos, de l'interior dels braçals. Els treballadors llunyans acudien a integrar-se a la contesa. Hi havia pedrades isolades, altres reblides i espectaculars. Tota la plana esdevenia un camp atrafegat, esquitxada d'homes que corrien ajupits i que a intervals s'aixecaven per tal de fer rodar les fones.

Generalment, la vivor d'aquestes escomeses s'acabava quan els fugitius arribaven a la ratlla de les cases que jeien al peu del campanar. Atrinxerats darrere les parets dels horts, mantenien a ratlla el braó dels atacants. Aquests no es donaven ben bé per satisfets fins després d'haver llençat un bon reguitzell de rocs a les finestres avinents i a les teulades.

Feia temps, però, que s'havien acabat aquestes pedrades. Amb la construcció del pont, moriren els ressentiments. Els pobles vivien en pau i no restava entre ells més que el record esmussat d'una rancúnia llunyana. Ningú no hauria cregut que hagués pogut néixer una agressió d'aquella rivalitat antiga i enterrada.