Era la nit del 1 de novembre de l'any 1413...


Municipi:Menàrguens
Comarca:Noguera

testing image

Era la nit del 1 de novembre de l'any 1413.

Feia poc que en lo poble de Menàrguens havia sonat lo seny del lladre, seguint al soroll pausat de la campana lo batament precipitat de portes i finestres. Lo poble havia quedat fosc, i sens més claror que la que sortia per les escletxes de les fustes velles amb què cada casa se guardava del vent i del fred. Una hora després, ni aquesta claror hi havia.

La llei que imposava la campana era llavors més filla del  costum que de la necessitat. ¿Qui hi havia d'anar a robar a on  faltaven casi tots los hòmens, i era tal la despoblació i la misèria, que fins l'abat de Poblet i els altres senyors los havien perdonat, per aquell any, los censals i demés drets que pagaven?

En un extrem de la població, a la part del Farfanya, hi havia una casa que era l'última del carrer, casa que no sobrepujava a les altres, però que es distingia per tenir a la banda del darrere, a més del corralet de totes, una petita eixida, dominada per un estret terrat.

La porta que dit terrat tenia donava a un quarto amb alcova, única peça de la casa a on hi havia llit, pus en la peça del davant sols s'hi veien fruits de la terra o penjats per les bigues o estesos pel trespol. Entre les dos peces quedava un espai, destinat, sens dubte, al fer-se la casa, per a guardar eines i altres embrassos, mes llavors hi tenien los amos un munt estès de palla de moresc, i sobre d'ella s'hi veia una borrassa, de manera que es podia prendre per un verdader jaç.

En l'hora que dic, solament dos persones hi havia en tota la casa, una dona d'uns trenta-dos anys, de bon aspecte, encara que un poc torrada del sol, i quals ulls negres i brillants descobrien, per son mirar fixo, certa expressió i mescla de bondat i resolució a un temps, expressió que a voltes s'hauria pres per rudesa i altres per valentia innocenta; i una noieta, nina encara, pus no havia complert los onze anys, còpia perfeccionada de l'altra dona, i dotada de totes les belleses humanes. A pesar de sa poca edat, era tan hermosa, que tota la comarca la coneixia, i al veure-la saltar pel terrat, doblegant son cos flexible com un arbre jove, obrint amb força los ulls i mossegant-se lo llavi de baix, que ho tenia per vici o per gràcia, no passaven mai per prop de la casa los falconers del senyor de Camporrells, que no tocassen lo corn per a fer-la riure, o no li donassen aucells i sobres de sa provisió.

Diversos sentiments eren los que animaven llavors a la mare i a la filla. Aquesta, plena d'alegria per una novetat que no esperava , voltava pel quarto, tot despullant-se pera anar-se'n al llit, i tocava amb sos genolls , cada vegada que passava, los genolls de sa mare, com volent-li pagar amb aquella carícia un goig que li havia promès; mentres que la dona, impacienta i neguitosa, aparentava estar indecisa en lo que devia fer, pus sense parar-se en los moviments de la noia, sols la pagava amb un somrís descuidat una volta que altra, i tan prompte mirava pensativa a la finestra com fixava los ulls a terra, o se'ls tapava passant-se la mà pel front. [...]

 

—Mare, cridà la nina: ¿què feu? Perquè no us despullau?

—Ara... Espera't... Resa entretant... Digues un parenostre al Sant Cristo.

—Ai ai? digué la noia, traent lo cap per entre els llençols. A quin Sant Cristo ?

—Al de Balaguer... sí, al de Balaguer, per a que ens done més sort de la que tenim.

—I de quan ençà? Los altres dies no em feu dir més que el parenostre per a l'animeta de l'àvia i l'oració de l'Àngel...

 

A l'oir la mare la pregunta de la noia, exhalà un sospir, com volent dir que tant pesava la força d'aquella admiració innocenta, com la causa de la innovació en aquell costum religiós. Casi olvidada en aquell moment de la noia, i fixo lo seu enteniment en la idea que la feia patir, obrí un armariet emblanquinat que hi havia en un recó del quarto, tragué d'ell un civader o sarró, i sortí a fora com en busca d'algun objecte.

 

—Mare, mare! cridà la petita que no li havia apartat la vista; no'm deixeu sola.

—Ja vinc: tens raó.— I tornant a entrar, deixà lo civader sobre de la taula, i s'acostà altra vegada a l'alcova, dient per a sí: —Val més que dorma i després ho podré fer tot amb quietud.

 

Però la impaciència no la deixava, i tot passant, tornà a ficar lo braç en l'armariet, apartà una de les rajoles que hi havia desgafada a un costat, i traent de darrere una mitja caragolada, se la guardà en la mà.

 

La noieta se posà a riure.

—De què rius? Digues los parenostres.

 

I la noia anà dient-los, sense deixar per això lo somrís que havia començat, si bé era tal la força de la costum, que ans de acabar-los, havia fet ja tres badalls.