El fred d'aquestes planes occidentals...


Obra:Proses de Ponent (p. 159-160)
Municipi:Balaguer
Comarca:Noguera

testing image
Veu de Teresa Julio:http://www.endrets.cat/bloc/wp-content/uploads/2015/04/El-fred-daquestes-planes-occidentals.mp3

El fred d'aquestes planes occidentals és un client d'una constància exemplar. No es tracta d'un fred que pot venir o no, que es pot instal·lar per un temps més o menys llarg. Jo, que he viscut a la costa, recordo tardors clares, netes, deliciosament temperades, en què les hores centrals del dia eren un gaudi dels sentits. Però aquestes tardors de terres lleidatanes, balaguerines, segrianenques i segarrenques són la instal·lació pura i simple de les boires i el fred. A Balaguer, vaig comptar-hi un any cap a vint-i-un dies de boira, seguits. Potser no era exactament pel Sant Crist; devia ésser pel desembre o pel gener; però vint-i-un dies seguits de boira espessa equivalen a una agonia: sentiu que la pensa se us desorienta, que no sou capaços de reaccionar, tothom fa cara de donar el condol, i esdevé impossible tota feina al defora. En un país mediterrani, no poder fer vida al defora és una maledicció. Els homes romancegen pels cafès o per casa, o fan esforços, dins una oficina, per oblidar el cotó fluix de l'atmosfera exterior; les criatures més petites fan l'esbarjo d'escola dins de l'aula, o són autoritzades a sortir només uns minuts; la roba no s'eixuga, les plantes dels testos es moren, l'aviram té un posat mullat i envidrat. Si hi ha una fàbrica al veïnat, el fum de les xemeneies no acaba de pujar, i s'escampa per les capes baixes de l'atmosfera i ho embruta tot, edificis, gent, voravies, arbres.

Pel Sant Crist és costum a Balaguer d'encendre les estufes. Em penso que avui dia molta gent ja no compleix aquesta tradició, i pragmàticament, quan fa fred, sigui abans, sigui després del 9 de novembre, és quan fa foc. Però fixem-nos en allò que dèiem de la tradició: és pel Sant Crist quan «toca» posar en marxa les calefaccions. Sigui com sigui, el Sant Crist, que pot, alguns anys, presentar-se assolellat, és comunament la porta d'entrada de les boires. Aquestes boires són de dues menes: l'una, menys persistent, s'ajeu als vorals del riu i abasta uns quants quilòmetres d'amplada; l'altra, la boira de veritat, arriba des de Logronyo i no para fins a Igualada. És la boira de tota la vall de l'Ebre. Contra aquesta boira no hi ha defensa: es constitueix en una immensa presó, que abasta els plans de l'Aragó i les terres baixes occidentals de Catalunya. Hi ha camioners que us diuen que fa vuit hores que circulen amb boira. Jo he anat en un taxi de Tàrrega a Balaguer, durant uns quants quilòmetres, amb les rodes de la dreta mig ficades a la cuneta, única forma de saber que encara corríeu per dins de la carretera.