L'època del cuplet no és ben bé la meva...


Autor:Sempronio
Obra:Barcelona era una festa (p. 65-66)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

L'època del cuplet no és ben bé la meva. Quan amb la clau i el duro a la butxaca vaig irrompre en els medis frívols, el cuplet havia ja perdut molt del seu llustre. La cupletista havia deixat de ser un personatge mític, l'encarnació del mal, la perdició dels caps de casa. És a dir que els records més vius que de les cupletistes conservo corresponen a la meva infantesa, quan els periòdics i les converses anaven plens de les dites i les fetes de la Chelito, de la Goyita, de la Niñón, de l'Adelita Lulú i d'altres estrelles del gènere.

Molts cops, estrelles fugisseres. En altres casos, astres de fulgor permanent, com per exemple Ra­quel Meller, la Raquel, a seques, com se l'anomenava correntment. Fou una persona amb llegenda. En els seus darrers anys jo la veia pels meus barris, solitària. Ningú no hauria dit que aquella dona xaruga, mal pentinada i mal vestida, amb els peus estrafolàriament abrigats amb uns mitjonets, que prenia un cafè amb llet al bar Bauma del xamfrà de la Diagonal amb el carrer del Rosselló, ningú no li hauria sospitat un passat d'artista glo­riosa, que havia fet tronar i ploure a tot el món. Vivia en un àtic gairebé sobre el cafè, sense cap més companyia que la dels seus gossos i la dels coloms que acudien en quantitat al terrat atrets per les veces que la mestressa, generosament, els espargia.

Una vegada vaig trucar a la seva porta, amb un pom de violetes. En agafar les flors, va cantussejar el famós cuplet. Va destriar del pom una violeta i me la va posar al trau. Puc ufanar-me que hagués cantat un dia exclusivament per a mi una de les cançons que més van contribuir a la seva celebritat. Poc abans l'havien ressuscitat artísticament els Vienesos, incorporant-la a una de llurs revistes. El director Arthur Kaps, que tingué la idea, em deia:

—Tothom m'aconsellava que no m'emboliqués. «És una dona intractable», afirmaven. Doncs bé, es porta com un àngel i no he tingut amb ella ni el mes lleu incident.

Devia ser la serenitat filla dels anys. En la seva jovenesa, la Meller semblava inseparable de l'escàndol. Els seus cops de geni alimentaven les seccions de potins de la premsa. No tenia pèls a la llengua i manifestava rotundament les seves opinions. Recordo que un periodista va preguntar-li quina actriu admirava més i ella va respondre, sense embuts:

—Raquel Meller.

Naturalment que per aquells dies tenia el món als seus peus. Era rica, admirada i festejada a tot Europa i a Nord-amèrica. A Barcelona no se la veia ja gaire, però l'absència no havia escrostonat ni una mica la seva anomenada. Una de les discussions clàssiques de les nostres tertúlies era l'edat de la Raquel. Quants anys tenia?