Auca de la coplejadora


Obra:Obres completes [Carner] (p. 196-200)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Auca de la coplejadora

A J. Costa i Deu

Tu que et sents bullir les sangs,
oh jovent, llegeix la història
de la Perla d'Hostafrancs.

D'un civil i una civila
neix un dia la «Pitets»:
cada u per on l'enfila.

No tenia ni una dent,
i ja era presumida
i amb un cert remenament.

El civil bé se'n gloria,
quan es mor d'un constipat
dels que tenen traïdoria.

I la vídua es plagué
a fer l'orni, de portera,
al carrer de Muntaner.

Quan la noia ja té vista,
la lloguen per dur paquets
a casa d'una modista.

I un abril li encén el cos;
i ella es veia un poc d'ulleres
i es posà polsim d'arròs.

Uns quants estudiantets
li parlen en un cinema,
i li treuen la «Pitets».

La seva mare s'enuja,
però, en acabat, li diu:
— ¡Està clar que tot s'apuja!

Un senyor de compromís
li tocava la barbeta,
i acabà posant-li un pis.

Ella un dia va saber
que el senyor que la sopluja
és d'aquells del Comitè.

I com té posició,
sos amics el presentaren,
pagant ell, per regidor.

I com ha de succeir,
presentant-lo la Defensa
el senyor no va sortir.

Mor d'ira, fet un Vesuvi;
la noia desesperada
posa un anunci al Diluvi.

A ca la pentinadora
una bruixa li va dir:
—¿Si et fessis coblejadora? -

I es lliurava als seus destins,
somiant en tot de perles
i un vestit de lluentins.

Dins un cau de mala fama
li ensenyen d'alçar la veu
i també d'alçar la cama.

La fa el mestre deixondir,
i uns subjectes que s'ho miren
i que sempre paguen vi.

Una nit sens cap estel
i amb un griso que cargola
debutà en el Paral·lel.

Feia un gall en començar
i li queien dues pintes
i la gent la va bufar.

Té son cor un cobriment:
torna en si, i es veu en braços
d'una mala fi de gent.

— Tant se val ta sort fatal
—l'empresari fa a sa orella—;
i demà surts en postal. —

Si en cap ànima fa séc
sa veueta esgarriada,
que és humil com un gemec,

al «foyer» té un èxit boig,
perquè és jove i és grassona
i és tan bleda que fa goig.

Per guanyar-se un tendre bes,
els pobrets li donen joies,
però els rics només que tes.

Un d'El Poble Català
li porta un volum de Gorki
per si es vol emancipar.

De sa cambra en el cancell
molts li diuen quatre coses
amb la testa de gairell.

Costa i Deu és un d'aquests
— de La Veu antic repòrter
i l'autor d'uns Pastorets—.

I així En Costa li ha parlat:
—Un pessic, videta meva;
que no ho veu el senyor Prat. —

Li ensenyen un ball novell
dels indis del Titicaca,
i s'aguanta en el cartell.

Son goig un dia estavella
la nova coblejadora,
encara més bleda que ella.

La fascinen les postures
d'un espasa lleig, pigat,
i amb catorze criatures.

Però quan diu a l'espasa:
—Amor meu, passem la mar-
el torero toca l'ase.

Deixa el tauròmac encís,
i de llavores que es migra
per treure el cap a París.

—Ah, senyoreta, jo en sóc
— li diu un dia un subjecte
d'una barbeta de boc—.

Si a l'Olímpia venia,
que és una sala que hi tinc,
compti amb mil francs cada dia.

Doncs, ella que se n'hi va,
duent-se'n només les joies
en un maletí de mà.

Va a una fonda de segona
i diu: —Fill, ¿això és París?
No val pas un Barcelona. —

No té un èxit decidit,
però el setí se li esqueixa
i l'aclamen amb delit.

Acabat, uns tarambanes
li proposen de sortir
i dar un tomb per les «Platanes».

I li varen explicar
que París allò no ho era,
sinó que era Perpinyà.

A la fonda se'n fugí,
i no hi troba l'empresari
ni tampoc el maletí.

La despatxen sense cor:
la veueta que tenia
d'una airada se li mor.

Torna a Espanya: va al darrera
d'empresaris, i li fan:
—Si de cas per «camarera».

—Jo no vull un jou covard
—ella diu—; passi el que passi,
en mon cor batega l'art.—

En qualque festa major
canta en pobles de muntanya:
contra d'ella es fa un sermó.

L'hospital li posa fre:
n'ix un dia geperuda
amb la pena a coll-i-be.

Fins que ara viu a Terrassa
i surt al carrer, de nits,
i crida la gent que passa.