A la Pobla de Segur, que és on s'acaba...



testing image

A la Pobla de Segur, que és on s'acaba el tren camí del Pirineu lleidatà, el barceloní que sóc jo hi té dos amics. Són els dos amics més diferents que hagi vist mai.

En Josep Maria Boixareu és un home físicament concentrat, de gesticulació brevíssima, de paraula precisa i entonada. La seva eficàcia és sobrehumana. En Josep Pla, metge, és físicament exuberant, té una palpitació poderosíssima als braços i al pit i parla cantant i plorant-li els ulls d'alegria.

Aquests dos amics, tan magnífics i tan diferents, m'esperen junts a la porta d'un restaurant. Perquè tenen un mateix i despert paladar.

El barceloní no pot tenir una entrada al Pallars més afortunada. El barceloní menja, al «Palermo», que és un lloc de bona cuina, les primeres i ja no superables truites de riu; demà el barceloní començarà a caminar i un dia arribarà a França i dinarà al restaurant Bergé de Barbazan, que és le roi de la truite. Però, malgrat els atractius de la taula francesa —els vins, les carns, els formatges—, deixeu-me dir, senzillament, que les truites de la Pobla han estat més ben cuinades. A la Pobla hi ha també un cuiner de faula, en Llorenç Cortina, de qui un dia haurem de parlar llargament. Aquest home és un mestre de l'art francès, la llàstima és que no exerceixi més sovint.

La Pobla es converteix en una ciutat, i, perquè ens quedem encara més parats, en una ciutat organitzada. Em penso que aquest antic poblet, que descansa a la mateixa falda del Pirineu, és una de les poblacions més civilitzades del nostre país. El barceloní, que es passeja al vespre pel seu parc i els nous carrers, busca i troba l'explicació d'aquesta civilització en els ulls dels seus amics.

Havent sopat, i mentre aprofita l'última nit ciutadana abans de sortir als camins, el barceloní descobreix  l'existència d'un ball en una pista amplíssima. Els músics vesteixen smoking i toquen el jazz més discret. La gent porta, a la cara, una serena i pacífica llum.

Tot i que, amb l'aire que ara arriba de la muntanya, camina amagat el crit del gall salvatge, tan pròxim, i l'aspre perfum dels avets.