El dia ja ha crescut, però no ho sembla mentre camino...



testing image

El dia ja ha crescut, però no ho sembla mentre camino per aquest pas estretíssim, obert entre les altes parets granítiques. La carretera i el riu ocupen totalment l'escassa amplada. Però abans de fer-se la carretera el pas era encara més difícil. Si es trobaven traginers en direcció contrària, conduint les rècules de mules, no es podien creuar. No tenien espai. Per això, així que entraven al Collegats es posaven a xiular per avisar-se.

Jo penso que en les forçoses esperes, en els minuts perduts per culpa d'aquest terrible passadís —fins el vent hi gemega i en surt com ferit—, fou quan els traginers descobriren les estranyes obertures de la roca, que a vegades sembla mossegada. Els traginers, que són homes de braç fort i gana encesa, es dedicaven a tirar pedres contra la paret per veure si les ficaven dintre de les «olles», i s'hi jugaven l'esmorzar.

Els últims quilòmetres de Collegats —nom que algú fa venir, sense pensar-hi gaire, o potser pensant-hi massa, de «coll de gats», perquè sembla que el gat és un animal de coll molt estret—, el caminant els salva una mica somnambúlic, amb el pensament cobert per la foscor i el silenci.

Però no he tancat l'ull perquè vull veure el que s'anomena l'Argenteria. L'Argenteria és un fragment de roca que sembla estovat, recargolat i artificial, com un immens pergamí o un retaule barroc mig desfet. Però, si hagués de definir-lo, diria, potser, que sembla un orgue fet per en Gaudí. Durant el bon temps és només una curiositat, però a l'hivern es converteix en un espectacle sensacional que en justifica el nom. Perquè les aigües del rierol que corre pel Boumort, sobre el meu cap, rellisquen roca avall i s'entretenen en aquestes arrugues fins a glaçar-se.

Cascades d'argent fos en l'aire preses

escriví Verdaguer. El vers és delicat. Però el que més em meravella, a mi, és que —imatges a part— el fenomen sigui tan senzill i explicable, tan espontani i, amb tot, també tan ric, gairebé luxós en la seva fragilitat.

L'Argenteria, a més, és un bon punt de referència per a saber que ja sortim del Collegats; sembla com si el congost, sempre auster, tingués abans de morir un rampell de frivolitat.

I de sobte s'ha acabat el caminar encaixonats. La vall s'obre ràpidament i el sol baixa a tocar el front del caminant amb una avidesa que, de primer, desconcerta. El riu, que fins ara ha estat un cuc fosc presoner de la roca, es torna d'un verd clar i es posa a fer l'ullet descaradament, i s'eixampla i tot amb una ingènua satisfacció.

Dalt de la carena apareixen, fugaçment, les primeres cases, per donar-me la benvinguda al Pallars Sobirà. I a la dreta comença el bosc de Morreres, un bosc espès i amable, on l'ull del caminant, que la pedra pròxima del Collegats havia aplanat una mica, pot descansar i refrescar-se.