No hem d'oblidar-nos, però...


Obra:Viatge pel meu país (p. 272-273)
Municipi:Algemesí
Comarca:Ribera Alta

testing image

No hem d'oblidar-nos, però, de visitar Algemesí. Hi opera també el Xúquer, coadjuvat per un dels seus afluents, el Magre. Entre els dos converteixen el seu terme en un transsumpte del paradís original, però no ens enganyem: en les darreres dècades s'hi ha desenvolupat també un sector industrial poderós. Cas de recalar al poble, seria convenient fer-ho la primera setmana de setembre. S'hi celebren les festes de la Mare de Déu de la Salut que, entre altres esdeveniments, propicien certa excitació processional on llueix singularment el ball conegut com la muixeranga. En realitat, la muixeranga no és pròpiament un ball: és un tour de force on els participants formen torres humanes al so de la música de tabal i dolçaina que du el mateix nom. L'estampa plàstica aconseguida amb tot plegat és acolorida i vistosa. Els participants assalten el cel amb l'ímpetu de les franges blaves i roges del seu abillament —brusa cenyida botonada per davant, faixa vermella, espardenyes de sola prima. Retallats al davant de la portada renaixentista de la basílica de Sant Jaume Apòstol, semblen estranys arlequins amb un ofici, però, perfectament seriós.

El tabal i la dolçaina disposen un himne hirsut, electritzant, una mica irritant. Una música greument digna que, amb el temps, Fuster i altres proposarien vindicar com a emblema sonor del País Valencià. Però això fou abans que un president barbut i diu que progressista oficialitzara l'"Himne de l'Exposicio" del mestre Serrano, que condemna els valencians —nous Sísifs d'estil cañí— a "ofrenar noves glories a Espanya"...

Es tenen notícies d'aquesta cerimònia d'Algemesí des del segle XVIII i no és cap secret que constitueix, molt probablement, l'origen del fenomen dels castellers, tan populars a Ca­talunya. Al capdavall, aquests eren coneguts en terres principatines com a oficiants del "ball dels valencians". No és la ciutat riberenca l'únic lloc on hi ha tradició muixeranguera, però. Amb aquest nom o amb el de moixigangues hi ha manifestacions semblants a Peníscola, Titagües, l'Olleria, l'Alcúdia, Forcall o Xiva. Un ritu ancestral que l'any 2010 va ser declarat Patrimoni de la Humanitat, juntament amb el flamenc andalús i el cant de la Sibil·la.