Promiscuïtat (fragment)


Obra:La selva moral (p. 143-145)
Comarca:Alt Urgell

testing image

Promiscuïtat (fragment)

De sobte va sentir una alenada calenta al clatell. Va girar-se d'esma, sense imaginar què trobaria. Era un ós, mitjanament gran i perfectament format en tots els seus membres, pelut i fosc com una mala cosa. Amb un gest perfectament humà, va acomodar-se a cops de malucs sobre la pedra que ocupava el mossèn, posant-se a aixopluc i compartint paraigua amb l'eximi poeta.

Verdaguer no havia vist mai cap ós, i no coneixia els seus costums, però s'imaginava que, com totes les bèsties de la Creació, podia suportar perfectament la pluja i el fred, i que no tenia cap necessitat de posar-se sota el paraigua dels excursionistes.

—Ves quin animal més senyor! —es queixà en veu baixa.

Per un moment va pensar que l'ós era un dimoni transsubstanciat que havia anat allà per a temptar-lo. No s'imaginava ben bé quina mena de temptacions podia utilitzar, però per si de cas i ben fluixet li va engegar un exorcisme, a veure què passava. L'animal no en va fer cap cas.

—No ho deu ser!

Va decidir no fer re, i esperar que passés la pluja, fent temps.  La bèstia tenia cara de circumstàncies, i mossèn Cinto tampoc no sabia gaire bé quin comportament era el més assenyat en casos com aquell. Semblaven dos veïns que coincidien en un ascensor: el capellà mirava el seu rellotge de butxaca amb massa insistència per voler saber realment l'hora, i l'ós fitava l'horitzó o es gratava les orelles.

El paraigua era petit. L'ós, sòlidament instal·lat, ocupava un munt d'espai, i a mossèn Cinto se li mullava el costat dret. A mesura que li agafava confiança l'anava empenyent per mirar de recuperar una mica de lloc. L'animal devia pesar uns dos-cents cinquanta quilos, i segurament ni se'n va adonar. El capellà va renunciar a guanyar terreny, però es va haver de repenjar en el seu company si no volia acabar ben xop.

Així van passar dues hores. Per matar l'estona, mossèn Cinto llegia fragments de la Summa. L'ós, admirant sens dubte la capacitat de lectura del poeta, li llençava llambregades plenes d'enveja.

Finalment el tel de núvols començà a esqueixar-se, i el sol semblava voler sortir per mirar d'eixugar tot el país. L'ós va allargar una de les urpes per veure si encara plovia. Sense dir ni ase ni bèstia, va aixecar-se amb un sospir de resignació i se'n va anar cap a Andorra.

Mossèn Cinto, que encara barrinava sobre la condició malèfica del seu company de xàfec, va plegar el paraigua i va tirar avall. Una hora més tard arribava a Bescaran. El rector de Bescaran, mossèn Albós, no va creure la història, i atribuïa a la malvasia o al mal de muntanya l'experiència del seu col·lega. D'amagat, li feia a la majordona gestos de complicitat que volien dir que no hi era ben bé tot.

Va fer nit a Bescaran, i l'endemà, després de dir missa, va continuar el camí cap a la Seu. Va regalar el paraigua al senyor rector, que més tard el va penjar a la sagristia com a record. A cal Baster de la Seu mossèn Cinto en va comprar un de pastor —set pams de diàmetre, per dos rals.

—Així, si me'l torno a trobar estarem més amples! —diu que comentava.