Perquè, fet i fet, quan més m'agradava la Seu...


Indret:El passeig
Comarca:Alt Urgell

testing image

Perquè, fet i fet, quan més m'agradava la Seu, a mi, era a l'hivern, ara me n'adono. De bon matí, quan sortia cap a l'escola, el sol encara no havia sortit del tot. Al passeig, el  brollador es veia glaçat, tot ple de caramells de gel. Els prats amagaven el verd de l'herba sota una capa fràgil de glaç que semblava una vànova de randa molt fina. Feia un fred que pelava. Se't gelaven el nas, les orelles i la punta dels dits, i quan parlaves t'eixia de la boca un nuvolet de fum blanc que es desfeia de seguida...

A mig matí el brollador encara estava glaçat —s'hi passava tot l'hivern—, però ja s'havia fos el tel fi de gel dels prats i els arbres sense fulles degotaven a poc a poc com si l'escorça se'ls tornés pluja.

Els dies clars d'hivern veies les muntanyes que encerclaven la ribera de la Seu, totes verdes i blanques. Verdes pels pins i els matolls que no perdien la fulla, i blanques per la neu. Al fons de tot, gairebé tocant aquell cel tan blau i tan net, hi havia el Cadí, una serra grisa i poderosa que, sovint, enfonsa la punta dels seus pics en la massa espessa de cotó fluix dels núvols. Quan el sol s'amagava, semblava que la nit baixava des del cim del Cadí i s'aplanava damunt les cases, a poc a poc, sense fer fressa, alhora que es destapaven els primers estels.