Això d'aquelles estranyes imaginacions de noies desconegudes...


Comarca:Alt Urgell

testing image

Això d'aquelles estranyes imaginacions de noies desconegudes em va passar ja fa un bon grapat d'anys, quan vivia a la Seu d'Urgell. La Seu, en aquella època, era una ciutat petita, pagesa, una mica ensopida. Hi havia pocs cotxes, les ca­ses no eren gaire altes i de tant en tant et trobaves, pel carrer, un ramat de bens o un parell de bous que arrossegaven calmosament un carro pleníssim d'herba tot just dallada, o bé una corrua de vaques romanceres que tornaven de pas­turar del prat.

Et trobaves també, de tant en tant, un tractor que baixava de l'era o bé el camió de la cooperativa lletera que venia dels pobles encimbellats dalt de les muntanyes, carregat d'albúrnies plenes de llet fresca, acabada de munyir...

A la primavera, la Seu venia tan bonica que gairebé enlluernava: tots els prats que envolten la ciutat exultaven de verd; era un verd nou, brillant, com si fos un color acabat d'estrenar. Pels marges, a prop dels camins, hi creixien els pixallits grocs, els blauets, les campanetes de color de rosa... Entre l'herba s'hi feia una planta de tija llarga que nosaltres en dèiem vinagretes, i que el seu gust àcid anava molt bé per entretenir la set mentre jugàvem a indis per camps i arbredes.

Al mig de l'estiu, quan el sol picava de valent, ens n'anàvem, en colla, a banyar-nos a les tolles del Segre. La que tenia més anomenada era la Tolla del Tronc i sempre es trobava plena de jovenalla. No era gaire lluny de la població, és a dir, que t'hi arribaves en un salt, i, a més, hi podies aprendre a nedar sense perill perquè, allà, l'aigua era quieta i mansa i sempre feies peu.

De vegades ens n'anàvem a collir móres, lledons o cireretes de pastor pels voltants. I si ens venia de gust provàvem de pescar alguna truita a mà en els reguerons de prop del riu.

Segons com, en lloc d'anar a la Tolla del Tronc, ens n'anàvem al Mesclant de les Aigües, on el Segre i la Valira s'ajunten. Allà hi havia sempre pescadors de canya que miraven de fer picar barbs, bragues i truites. Els uns pescaven amb suro, d'altres amb ham de cullereta i d'altres, a l'hora que el sol es pon, al mosquit, amb una canya llarga i flexible, assotant l'aigua sense parar, amb la cadència del vent que movia les branques més altes dels clops i dels albons... I mil coses d'aquestes.

A la tardor el vent començava a fer pessigolles als arbres i les fulles, una a una, s'anaven rendint. Feia bonic de mirar, qualsevol clapa d'arbres de riu, amb les fulles vermelloses, com si pressentissin el fred que ja s'acostava.