Després del clap, la vella deixa anar l'aire...


Obra:Ventada de morts (p. 31-32)
Comarca:Alt Urgell

testing image

Després del clap, la vella deixa anar l'aire que la garratibava, es palpa els morros desdentegats, sospira, passa un dit per la vora del mocador de cap que li prem fortament els costats de les barres i baixa el graonet del portal, i reprèn la caminada lenta i furtiva per les ombres del poble sota la lluna. Hi ha carrers estrets i costeruts, empedrats, amb un regueró al mig per on dorm, pudent i mort, un fil de suc de femers i aigua podrida de pluja. Hi ha cases que s'alcen solitàries, només acomboiades per les parets de l'era i la carcassa dels pallers amb teulat de fusta asclada per la serena i el sol, escampades pel pendent esgalabrós, a tocar d'una penya, o bé vora un hort sense partió, o en un tros de terra aplanada i eixorca, on, de dia, hi borden els gossos i, al capvespre, hi planegen els ratpenats. Ara, la vella, avança ràpida, quasi lleugera, fent la costa entre herbots, esbarzers, penys i cardigasses, agafant-se, amb totes dues mans, les faldilles negres que voleien nervioses com si estiguessin espantades d'apamar la terra en una nit de tanta lluna. La vella s'ha tornat a aturar, llevant les grapes del faldillam i aplanant-les damunt els pits de pansa.

—Ah?

Se li ha escapat de la ratlla enfonsada que li fa de boca. Mira cap a una clapa de verns que hi ha a tocar del riu i prem les parpelles per filustrar més bé. Re no es mou.

—   L'ombra. Una altra vegada  l'ombra.

Però no té pas gaire por. No en té massa. I es torna a agafar les faldilles i sense passar per la vora dels verns, s'endinsa entre el verd i el brancam de la ribera, seguint un senderol humit de pescadors de truites, cap al bosc.