Lo corpus en Argentona


Municipi:Argentona
Comarca:Maresme

Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845-Vallvidrera, 1902) va fer com a mínim set estades a Argentona, quatre de breus anteriors a 1889; una de tres setmanes de durada pel Corpus de 1889, quan datà la prosa "Lo Corpus en Argentona, que transcrivim a continuació; una altra el 1892, quan hi data dos poemes i, finalment, una darrera de circumstàncies, el gener de 1902, per a casar la jove cabalera argentonina Josefa Gallemí amb l'advocat barceloní Lluís Viola i Vergés, amic del poeta.

testing image
Manuel Llanas:http://www.endrets.cat/bloc/wp-content/uploads/2012/03/corpusargentona_verdaguer1.mp3

Lo corpus en Argentona

M'és per demés agradable aquest poble. Tres setmanes ha que hi só i no és pas aquesta la primera ni la segona vegada que el visito; mes, trobant-me bé a casa, no havia seguit, ni tal volta hauria seguit mai tan bé sos carrers esbadiats i ses places obertes a tots los vents, com ho acabo de fer avui, i no pas amb un company qualsevol, sinó amb la companyia de Jesús Sagramentat.

Si no puc, doncs, parlar del poble per no ser-ne coneixedor, tampoc podré dir gran cosa de la processó perquè hi anava, i los que hi van són los qui menos la veuen. Més encara, hi anava al costat del celebrant, revestit amb la dalmàtica de subdiaca, i, per lo tant, era una de les anelles de la llarga, virolada i torcedissa cadena que, sortida de la iglésia, semblava que hi volgués lligar lo ramat esgarriadís d'aquells barris que s'escampen i fugen cada un pel seu cantó.

La gent anava endiumenjada amb la roba millor que tindria en ses calaixeres; les cases s'endiumenjaven també, empal·liant ses finestres i balcons de cobrellits i d'humils domassos.

Los carrers i les places estaven tan sembrats de flors de ginesta i coberts de capblaus i roselles que dolia haver-los de trepitjar; de vegades, me feia la il·lusió de que em passejava per un bocí de sembrat o per una tiroia de prada que, retallat amb unes estisores de gegant, algú hi hagués transportat.

Los dos joves pabordes, que no sé per què se diuen ací caps de quina, anaven al costat de la blanca bandera de la Minerva, duent en una mà lo cordó i en l'altra un bonic ram de clavells que són, com de costum en aqueixa diada, de l'hort de la rectoria.

Lo solemne cant Sacris alternava amb la música i les escopetades amb l'alegre tritlleig de les campanes que voltaven enjogassades en lo campanar.

Les veus i la cridòria dels infants responia al cant del rossinyol que se sentia en totes les arbredes veïnes. Jo no entenc el llenguatge d'aquestos aucells, ni sabia què deien los nins en los braços de ses mares, mes me semblava que, en aquella hora d'alegria, en aquella solemnitat i a la presència divina de la Custòdia, no podien dir altra cosa que la resposta dels «Goigs de la Minerva» que es cantaren després: abeurar-se en la font amorosa del seu cor de pare. Apareixia que algun brinet de llum, que algun raig de claror espiritual passava de l'Hòstia sacrosanta a les ànimes senzilles i obertes a ses influències divines.

La processó ha fet la meitat del camí a la nit, nit serena i hermosa, brodada d'estrelles i emmantellada amb un mantell de celístia; mes la llum dels ciris avui era més bella per mon esperit que la de les estrelles, i la celístia de la terra avantatjava a la del cel a l'entorn del sagrat tabernacle, i semblava emplatallar i argentar aqueix poble ditxós i a la rica naturalesa que el rodeja. I com li esqueia llavors, a parer meu, lo bonic nom d'Argentona!

Allà, i en tots los pobles del món, i en la terra com en lo cel avui i

Per sempre sia alabat

lo Santíssim Sagrament.