Amb tot, vaig tenir l'encert de pujar a Sant Eloi...


Obra:El jardí de la boira (p. 76-77)
Municipi:Tàrrega
Comarca:Urgell

testing image

Amb tot, vaig tenir l'encert de pujar a Sant Eloi, l'antiga serra del Mor.

Allí, sí que només hi havia els moixons. Per la carretera d'Agramunt hi ha un carrer penjat que hi condueix directament, encara que jo estava acostumat d'accedir-hi pel vessant de solei; pel costat de cal Balcells.

El ventet fregava els pins escardalencs del tossal i l'esplanada deserta tonificava, després del soroll del centre.

L'aroma perfumada de l'entranyable Segarra t'arriba tangible, nítida, sense regateig. I si el dia es clar, pots endevinar la Seu de Lleida.

La verdor desorienta, a la primavera. Després els ocres li do­nen la tonalitat que és el distintiu d'aquesta comarca. L'ordi que s'anava fent gran, arrodonia els bancals i penjats en onades amorosides, de mar d'herba. I qui no em vulgui creure que hi pugi a veure-ho!

Sant Eloi deuria ser un punt de mira estratègic per espiar els moviments de l'invasor, tot i que el Castell i les defenses fossin a baix, ben fornides segons les restes que encara hi queden.

L'esglesiola és nova i el sant té ressonància ciutadana. Molt volgut.

Hi vaig passejar una estoneta, gairebé fins als dipòsits de l'aigua. El parc de Sant Eloi, orgull de Tàrrega, és un jardí urbá que, pinet darrera pinet, baladre darrera baladre; ha esdevingut la realitat que actualment mostra, envejable.