—Què hem de fer, doncs? —preguntà un d'ells.


Obra:Avui es parla de mi (p. 180-181)
Municipi:Tàrrega
Comarca:Urgell

testing image

—Què hem de fer, doncs? —preguntà un d'ells.

—Torneu a casa vostra —va aconsellar-los en Soler. Però immediatament vaig copsar el perill d'aquell consell. Si retornaven a casa, llurs pares s'estranyarien, voldrien saber què passava, els acompanyarien personalment. Tot seria dificultar-nos la cosa.

—No —vaig dir—. Avui és festa. Aneu-vos-en a la Muntanya.

Properes a la ciutat, hi havia altres carenes, però només una mereixia el nom de Muntanya. Allí anava, allí va encara la gent a passejar, les parelles a festejar, els nois a córrer per les amples avingudes vorejades de pins, de moreres, de xiprers... Perquè aquell és el jardí de la ciutat. Allí havia fumat, no feia gaire, en la calma d'un matí, el meu primer cigar.

Els nois es van deixar convèncer i ens obeïren. Després vam saber que els altres escamots de vigilància havien tingut la mateixa pensada i tots havien adreçat els nois a la Muntanya. Molts hi van anar.

Una mica més tard, començaren les complicacions. D'antuvi, la colla de noies que venien de les monges. No arribaven ben bé a la dotzena, però no eren fàcils de ma­nejar. Elles no volien saber res de la vaga, elles volien estudiar. Elles pensaven en el demà. No els serviria de res, pensar-hi, però de totes maneres ens asseguraren que hi pensaven, que només pensaven en allò. Volien passar fos com fos.

En veure-les tan decidides, vam cobrir la porta, formant una barrera. Però al magatzem del costat, un gran local que travessava fins al carrer de l'escola, havien obert una altra porta, i les xicotes no dubtaren a utilitzar-la. En vam aturar algunes i les obligàrem a retrocedir. D'altres, però, aconseguiren escapar-se'ns. I aquelles que vam retenir, encara no es decidiren a allunyar-se massa. Elles no volien anar a la Muntanya. Eren bones minyones. Gairebé totes acabarien maridant-se. Voltaven, doncs, pel nostre veïnatge, esperant els esdeveniments.