Dia quasi d'estiu...


Obra:Tractat de geografia (p. 86)
Indret:Cementiri
Comarca:Urgell

testing image

Dia quasi d'estiu. Trobo el cementiri de Bellpuig florit com un jardí i m'adono que va a tota pala la multiplicació de làpides de marbre i disseny, expressió definitiva d'un poble de nous rics. Hi hem anat després de dinar, cap a les cinc, aprofitant una tarda fina i abonançada que convidava al ritual del passeig. Munió de visitants mudats, breus salutacions a tort i a dret, i moltes cares que feia anys que no veia. M'agrada anar al cementiri per Tots Sants, visitar els meus difunts i seguir un itinerari que, a Bellpuig, tinc apamat de temps enrere: el pare, primer; després els padrins i la mitja dotzena d'oncles, i aquell cosí que se'n va anar massa d'hora, víctima d'un accident de moto. Després, la ruta em porta a reconèixer imatges a les fotos dels nínxols i descobreixo, any rere any, cares conegudes que no sabia que haguessin mort. Ho llegeixo com el senyal d'un trajecte vital que s'escurça, un camí que s'aprima i que la gent del meu temps som en aquell punt d'inflexió que avisa que tenim molt més passat que futur.

Anar a visitar els meus difunts, encara que només sigui un cop l'any, em dóna pau i tranquil·litat, una mena de confort familiar, la serenitat d'estar a casa i entre els de casa, per tornar a comprovar que no som res, que no caldria anar sempre amb la cinquena posada i que ens hauríem de prendre els alts i baixos de la vida amb una mica més de tranquil·litat. Passejar-se entre els nínxols d'un cementiri pot ser així d'alliçonador.