En aquest punt, dic a l'Urc...


Obra:Itineraris interiors (p. 37)
Municipi:Agramunt
Comarca:Urgell

testing image

En aquest punt, dic a l'Urc, el poble, fins no fa gaire, acomiadava els seus morts. Potser seria millor dir difunts. A partir d'aquí s'encetava el camí cap al misteri. L'Urc no para d'ensumar les bases dels pilars, que queden en aquest carrer com una relíquia. A la portada del meu llibre «Memòria de Riella» hi és fotografiat bellament. De bona gana li diria, a l'Urc: para i escolta. La gosseta m'esguarda un instant com si endevinés el meu pensament. I si mes enllà de la mort fóssim com déus? L'Urc em gira l'esquena i fuig com una massa negra, lluent. Aquí hi havia un cisteller i un forn de pa. A mà esquerra encara s'aguanta una llinda que indica que hi havia hagut un ferrer. Tot d'una sento flaire de cera com si haguessin ressuscitat aquells ciris que acompanyaven els difunts fins aquest lloc on la comitiva s'aplegava ordenadament i amb un repòs que il·luminava aquest espai. Et lux perpetua..., anunciava el capellà durant l'absolta. La caixa podia ser blanca si es pressuposava innocència, puresa, castedat... Del contrari, la caixa era negra, com la culpa. L'Urc regressa esverat, es diria que fugint d'alguna cosa que l'ha espantat. Un soroll? Alguna ombra que s'ha bellugat? Alguna porta que s'ha obert? L'ànima d'algun difunt? Deu ser divertit de creure en la reencarnació. O potser més aviat resulta penós. L'Urc em llepa la mà perquè sap que, passi el que passi, jo el defendré. Les persones, si més no, ens mereixem, en tant que premi, convertir-nos en déus a l'altra banda de la mort.