B., 7 de febrer (fragment)


Municipi:Agramunt
Comarca:Urgell

testing image

1990

B., 7 de febrer (fragment)

Un bon entrevistador pot convertir un tipus anodí en un personatge rellevant. I a la inversa: un tipus rellevant pot ser convertit per un entrevistador mediocre en una gàrgola, vull dir: en un personatge sense suc ni bruc. L'experiència d'aquests Diàlegs va ser a tres bandes. O més exactament: va ser a dues bandes però amb un «motor» o «vigilant» que, com els que acompanyen a Foix en el Conte de Nadal, podia, segons els casos, agegantar-se. O empetitir-se. Uns quants dies abans, el «vigilant» ens va apuntar l'esborrany d'un guió que, en principi, ens va fer seguir punt per punt. Formulava la pregunta. I ens deixava en absoluta llibertat per anar amunt i avall. Ara: si la conversa flaquejava, procurava de revifar-la amb una pregunta improvisada sobre la marxa. O, al contrari, la tallava. I reprenia el guió. Així, el diàleg va ser continu. Apassionant. O, almenys, ho va ser per a mi. Va sortir tot. Política. Pintura. Poesia. I, naturalment, nosaltres, els nostres ideals. O les nostres frustracions. En Guino i jo ens vam conèixer fa molts d'anys, potser en el curs d'alguna obscura reunió política. A la redacció de l'enciclopèdia Espasa. O amb motiu de la fira de l'Estampa popular, organitzada a l'Hospitalet del Llobregat amb la idea de recaptar fons per als multats de la Caputxinada. De fet, no ens hem vist gaire. I hem parlat més aviat poc. Amb tot, gràcies a dos amics comuns, en Joaquim Horta i en Lluís Heras, de Palafrugell, he tingut ocasió de parlar molt de la seva obra. I de la seva condició. L'Heras, que guarda un vertader museu a l'interior del seu restaurant, és un col·leccionista fervorós del Guino. I, si està d'humor, un cop ha escampat la parròquia, sol mostrar els seus tresors, que comenta amb tota mena de detalls. Quan en Pepe Corredor, un altre amic comú, va publicar a la Polígrafa la seva magnífica monografia, en Guino, per propi impuls, m'hi va fer, més que una dedicatòria, un prodigiós dibuix a dues pàgines on juga amb el meu nom i amb un devessall de colors vius, intensos. En Guino i jo, que som carn de barri, d'un barri, més que obrer, popular, vull dir, de petits botiguers, de gent d'ofici manual, a tot estirar, de xupatintes, tenim una edat semblant. I, per tant, hem tingut unes experiències, com a mínim, paral·leles. Infantesa al carrer. Desconcert de la postguerra. Un mateix sentit de la lluita, ni que fos amb armes diferents. I, avui, en plena maduresa, un mateix sentit de frustració, fins no sé si dir de joventut traïda, que, tanmateix, conserva intacta la fe en l'individu, no en el triomfador i arrogant, sinó en el solidari amb tots els qui són víctimes de la injustícia. O el dolor. Guino és un tipus tímid, retret, abocat, com la santa d'Àvila, als seus castells interiors, que només deixa entreveure a través d'unes formes tallants, violentes, però d'una positiva tendresa. I dels colors més agressius. Vermells fogosos, grocs brillants, marrons terrosos... Per a mi, la seva obra és, per fer servir conceptes literaris, com un gran roman-fleuve, sense control i ple d'imaginació. Com Picasso, una vertadera força de la naturalesa. Un doll de vida en brut. I, com Miró, feta d'instint, d'un molt profund sentit del treball manual i joiosament arrapada a la terra, dura i pelada.