Cruïlla històrica de camins...


Obra:Del Pirineu a l'Ebre (p. 187-188)
Municipi:Agramunt
Comarca:Urgell

testing image

Cruïlla històrica de camins, la vila experimenta  una certa vitalitat, que no és nova d'ara, tal com pot deduir-se de la importància d'alguns dels seus monuments religiosos i civils. Entre els primers destaca la memorable església de Santa Maria, que presenta una portada romànica senzillament espaterrant. L'escriptor agramuntí Frederic Renyé deia d'aquest monument sumptuós que s'aixeca «com redentor arch de Sant Martí davant de tot bon català». Seria possible de passar hores i hores observant cadascun dels detalls de les arquivoltes i capitells d'aquesta meravella de pedra, obra màxima —juntament amb la porta dels Fillols, a la Seu Vella de Lleida— de l'anomenada escola lleidatana, un estil d'escultura aplicada a l'arquitectura que incorpora influències arabitzants i que ens va deixar peces molt notables. Els estudiosos han endevinat en aquesta portalada de Santa Maria un contrast entre l'harmonia celestial —una mica freda i avorrida, la veritat— de la disposició geomètrica de les arquivoltes, i el desordre demoníac dels capitells, confusos i atapeïts, on l'equilibri i la perfecció han donat pas a les temptacions de la vida terrenal, sens dubte més divertides... El conjunt és presidit per un grup escultòric d'una Mare de Déu sedent, amb Nen a la falda, flanquejada per una representació de l'Anunciació a un costat, i de l'Adoració dels reis mags a l'altre. La porta pròpiament dita és formada per dos batents de fusta, treballats amb dibuix de malla, de clara inspiració mudèjar. Al seu davant solia ser administrada la justícia, d'acord amb un privilegi concedit en 1238 pel comte Ponç de Cabrera, semblantment al Tribunal de les Aigües que es reuneix a la porta de la seu de València.

Damunt la portalada hi ha un rosassa de gran diàmetre, que té a cada cantó un finestral allargassat. La planta del temple és basilical. La fàbrica respon a un romànic de transició, tirant a auster, però de bellesa inqüestionable, com bé corrobora el fet que en 1931 fos declarada monument nacional. Al dedins poden admirar-se l'altar barroc de la capella del Roser, una pica baptismal de considerables dimensions, i la capella de la Verge dels Socors, redecorada després dels estralls de la passada guerra per Cèsar Martinell. Al defora, l'església enlluerna amb una altra portada —la que dóna al nord, més simple que la principal, però no per això negligible—, una cornisa jalonada de mènsules que havia donat el tomb a la fàbrica i ara subsisteix només a la paret lateral de migdia i damunt aquesta segona portada, els tres poderosos absis que havien format part de la muralla, i la torre gòtica del campanar, amb els seus vuit finestrals, les gàrgoles monstruoses i la teuladeta de piràmide truncada, culminada per un penell.

La plaça de l'Església, platea de l'excepcional espectacle petri de la portada de la parròquia agramuntina, és porxada per una banda, i per l'altra és ocupada per la casa de la vila, l'antiga Paeria, edifici que sorprèn pels seus tres porxos de la planta baixa, perfectament arrodonits, la galeria de finestres arran de teulada i l'estreta barbacana, i, sobretot, un aparatós escut heràldic de pedra. Tot i la dura competència que representa l'obra superba de la portada veïna, aquesta casa consistorial no desmereix en el conjunt de la plaça, com aquell qui diu un museu a l'aire lliure.